condicions

Tothom hi pot participar, amb totes les paraules que vulga i quan vulga, envieu la paraula amb la definició a diccionariafectiu@gmail.com

dilluns, 29 de desembre del 2008

marmolar

Cadascú s'enfada a la seua manera; supose que per això els pobles tenim moltes maneres diferents d'enfadar-nos, d'expressar molèstia respecte a l'actitud d'un altre, i els verbs relacionats amb això varien de comarca en comarca. Per La Font d'En Carròs si una autoritat s'enfada amb un xiquet existeix el verb "marmolar". Originalment es referiria a algun tipus de renec en veu baixa, perquè l'origen segons el Diccionari Català-Valencià-Balear és el mateix que el verb murmurar. En tot cas, ara els pares o els mestres o les persones majors marmolen als xiquets quan fan una cosa mal feta. Es dóna la curiositat que a la Vila Joiosa el verb utilitzat per quan un pare o un mestre esbronca o s'enfada amb un xiquet és el "funyar", que té origen en el "refunfunyar".

Enviat per Marta Insa de Marta Insa. Apunts diaris

a garró

Manera de dur els mitjons caiguts sobre els turmells, molt habitual en la meva infantesa. Les noves tendències en l'ús de les fibres - o simplement la mala sort - fa que al cap dels anys hi tornem.

Enviat per Albert Vila de De debò som una nació?

divendres, 19 de desembre del 2008

crostó

Durant la meva infància el crostó del rodó, que anava a buscar al forn l'avi, era l'esmorzar ineludible de cada dissabte pel matí, sucat amb tomàquet i embotit. L'acompanyament, prou estrafolari, era llet amb cacau en pols.
També remet als anys tendres, l'expressió "te tocaré el crostó", senyal inequívoc que n'havies fet alguna, encara que no massa grossa, perquè sempre m'ha semblat una advertència tendra.

Enviat per Roger Prims de Sense fruir de l'estipendi

dijous, 18 de desembre del 2008

trobar a faltar

Aquesta és una l'expressió bonica (enyorar m'agrada menys) i evidentment té un significat especial per a tothom. És un sentiment primitiu, bàsic, contradictori de vegades. Si tu has estimat molt, moltíssim , trobes a faltar amb la mateixa intensitat. Per aixó, potser, jo trobe a faltar cada día la meua mare, va anar-se molt prompte, massa. Però aquest és l'únic sentiment que em fa sentir be, quan la trobe a faltar crec que la tinc més a prop, si jo la recorde i la trobe a faltar ella no se n'anirà del tot.......això pense....que mai se n'anirà del tot.

Enviat per Paqui C C

nadir

Nadir, atzucac, són paraules eufòniques, boniques, com altres amb a, u, i, gaudi. però nadir, com kamtchatka, també és un nom/lloc per a resistir. quan t. es va quedar embarassada tot va començar a anar molt malament. cinc anys desprès nadir i t. van marxar ben lluny i d’això ja fa quinze anys. però nadir encara és un nom/lloc per a resistir.

Enviat per Kat

dilluns, 15 de desembre del 2008

grill

(m.): Nom que es dóna a cadascuna de les parts de que consta unataronja. Un comentarista del meu bloc m'ha fet pensar en els grills de la taronja i també en la meva infància: Monpare me disposava els grills detaronja en una tirallonga damunt de la taula per a què me'ls mengés. A mi la seva acidesa m'esgarrifava i amb aquest joc me'ls menjava com si res, d'un en un. Quan he tingut fills he fet el mateix per aconseguir que no fos una tasca inacabable el fet de menjar-se una taronja.

Hi ha també la paraula homòfona:
grill (m.): per anomenar insectes ortòpters
I encara una altra accepció
grill (m.):brot que surt d'una llavor quan germina,que dóna el derivat:

grillat, -ada: per referir-se metafòricament a una persona que es trastoca, torna foll, -a. A mi aquesta accepció em sembla divertida per anomenar una persona excèntrica; és, a parer meu, molt genuïna.

Enviat per Victòria d'El pèndol de petites oscil·lacions

ronser, -a

Adj.(m. i f.) Es diu de les persones que difereixen feralguna cosa, que es distreuen de les obligacions o les fan de mala gana.Aquesta paraula va lligada a la meva infància. Me la deia mumare quanhavia de fer algun encàrrec i no m'hi posava: "No facis la ronsera". Arali dic jo:"Mumare no facis la ronsera" quan vull que anem a caminar.

Enviat per Victòria d'El pèndol de petites oscil·lacions

diumenge, 14 de desembre del 2008

trellat

Per definir este concepte s'ha de tindre molt d'ell, per no enganyar-se, o, la pròpia definició, deixarà de tindre'n. Sense dubte, quan dius o fas alguna cosa ben feta, en tens. Quan dius o fas una destrosa o animalada, no en tens. Moltes expresions ens venen al cap amb esta paraula, les hem sentit moltes vegades. Supose que es diuen tant perquè este món la troba a faltar. Personalment, quan faig alguna cosa, només espere que tinga trellat.

Enviat per Trellat

dimarts, 9 de desembre del 2008

xup-xup

aquesta és l'abracadabra que obre els meus records d'infància; la cuina, amb l'àvia sempre seriosa, sempre vestida de negre rigorós, feinejant amunt i avall entre cassoles. Tot, segons ella, havia de fer xup-xup: els farcellets de carn, el rostit, els zepelins -que és com ella anomenava els calamars farcits... Quan el sucre fos començava a fer xup-xup era també el senyal que s'hi podien tirar les ametlles torrades i abocar-ho després tot sobre el marbre, per fer aquells caramels que tan ens agradaven...Ara els plats ja no han de fer xup-xup, han de coure a molt baixa temperatura...

Enviat per Joan Sala de Base de badades

eixida

A casa l’avi, al Vallés, hi havia una eixida. Tota ella era plena de paraules que avui en dia se senten poc. Hi havia un pou tancat amb pany, dos safarejos amb aigua gelada, una comuna pudenta, una mesquita sota la comuna, una cambra amb una bicicleta d’un amic que va marxar a la guerra i que mai va tornar, les dalles, els magallons i els xapos de l’ hort, els corrals de conills i gallines.
L'eixida era el lloc on s’havia de demanar permís per anar-hi. Hi havia massa coses perilloses o valuoses per deixar còrrer les criatures totes soles.
Amb els anys van desaparèixer els animals i les flors es vàren assecar quedant uns branquillons secs plantats en llaunes d’olives. També va morir l’avi, el món començava a canviar.

Enviat per Jordi Carbonell de De Les Corts a Gràcia

dissabte, 6 de desembre del 2008

bancal

sin.: pertinàcia, obstinació, paciència, segles, suor, llegat.
Paisatge familiar, secà, olives, ametlles, el Mas de l'andalús, la Sort. Crec que des de xicoteta vaig respectar aquest paisatge com allò que era, el símbol de la supervivència, de la saviesa i del treball. Després, tornant de gran, sovint pense que la llet, el pa i les taxes universitàries de molts de nosaltres les han pagades les mans que, durant segles, amb pedres, van aconseguir conrear la muntanya i fer-la seua. Hi ha certes vistes del Maestrat que em commouen amb la seua orografia de la pobresa i de l'obstinació, jo sóc d'eixe llinatge, l'han feta les mans dels meus avis.
Una de les 'històries familiars' més velles que corria per casa acaba amb la frase: ...i el va acaçar a cantalades per tots los bancals del terme. Se'm va quedar gravada, potser perquè acaçar, cantal i bancal són plenes d'as i perquè, a més, tenen una forta càrrega d'acid proustic.
(v. marge)

Enviat per maria d'El meu país d'Itàlia

oblit

l'oblit és el nostre enemic. L'oblit esborra la memòria, ens allunya del nostre passat. Per molt que el país veí i les classes dominants insisteixin, l'oblit no es pot imposar; és feina nostra mantenir-lo ben allunyat i conservar viva la capacitat de recordar, de saber què volem i què no. I no deixar-nos trepitjar.

Enviat per Somiatruites de Dig for Victory

divendres, 5 de desembre del 2008

Liorna

I. 1. Recer, refugi, país del dissabte.
2. Bibliòpolis sefardita per antonomàsia.
II. Ciutat de Toscana, port de mar, anomenada en italià Livorno; cast. Liorna.
Loc.—a) Ves-te'n a Liorna!: es diu per enviar a mal viatge (Mall., Men.).—b) Enviar a Liorna: enviar a filar, a mal viatge (Mall., Men.).
Refr.
—«A Liorna, qui hi va, no torna» (Bal.).
Sinòn.: 1, Ferrara, Venècia, Pisa, Florència; Amsterdam,
Bordeus, Londres; Estambul, Tetuan, Alger, El Caire, Rodes, Salònica, Jerusalem
.
Antòn.: 2, Mallorca, Menorca, Eivissa; Barcelona, Girona, etc.; València, Castelló, Elx, Xàtiva, Gandia, etc.; Madrid, Toledo, Sevilla, Valladolid, Ciudad Real, Segòvia, etc.; Lisboa, Porto, Évora, etc.; Mèxic, Rio de Janeiro, Bahia, Santo Domingo, etc.
Etim.: derivat xenòfil i acollidor dels afectats per la por, per la basarda, per la persecució, per la infinita capacitat de causar horror que pot posseïr l'espècie humana. Amb components semítics llunyans i quotidians alhora, l'exònim Liorna hauria de perdurar, en la llengua catalana original dels qui marxaren i reeixiren a dur la seua esperança al bon port del recer, inscrit en les mateixes pedres que alguns segles després van servar per sempre més l'esperança escarrufada del «Nie wieder». Els qui romangueren s'acostumaren a dir Ves-te'n a Liorna! amb la idea d'enviar a mal viatge, ans, sense saber-ho, els que així deien, no podien somiar d'enviar a viatge més plaent i adelerat els que eren objecte del reny.
És l'únic cas de la llengua catalana en què el sol es pon per la banda que queda al llevant de Castella i per Mallorca s'apaga. I no caldria oblidar-ho («Ab tal dolor, que no sé hon / haja refugi 'n port del món»). En català, els colors històrics de la ciutat són tots aquells que hom troba després del darrer blau i que ja hom no els pot deixar mai més.

Enviat per Jesús de Prado Plumed de Perure Alfonso פירורי אלפונשו

marge

El paisatge de les muntanyes del meu poble està solcat de màrgens de pedra seca que van bastir moltes mans anònimes. Al cap de tants anys, aquestes parets encara sostenen franges estretes de terra eixuta en què ja no es distingeixen les antigues oliveres dels matolls salvatges. Tanta feina debades, segurament. Però a mi m’agrada buscar des de la finestra del cotxe el perfil de les pedres i comprovar que arriben fins gairebé al capdamunt de la carena. Els màrgens són també una metàfora de la perseverança dels nostres avantpassats, que no es rendien a passar gana i a no ser amos de res.

Enviat per Teresa Tort

dijous, 4 de desembre del 2008

mostatxó

Peça de pasta dolça, de forma circular, composta de farina, oli, sucre i ou, i cuita al forn. L'àvia sempre ens feia mostatxons per berenar i esmorzar. Quan tornava de l'escola i pujava a al pis, ja sentia la olor i corrents entrava a la cuina, on els mostatxons estàven ja a punt per menjar. Una presa de xocolata, un parell de mostatxons.Uns moments del dia que molt sovint em vénen a la memòria.

Enviat per Roser de Chào ông Viêt Nam

panarra

Crec que a casa dels meus pares sempre van tractar despectivament els panarres, com si fossin una mica pobres d'esperit. Sempre havia pensat que era una paraula típicament catalana; però ara descobreixo que en castellà es pot dir "paniego": no l'he sentida emprar en la vida.

Enviat per allau de The Daily Avalanche

dimarts, 2 de desembre del 2008

voliaina

Voliaina té la gràcia -almenys per a mi i la meva família- de simbolitzar, al mateix temps, intempèrie i aixopluc. M'explico: les voliaines poden ser de neu o de foc, de manera que un dia molt cru d'hivern hi ha les voliaines de neu que van caient a fora, a la intempèrie i, dins de casa, unes voliaines de foc (guspires) s'enfilen xemeneia amunt (a voltes surten per la xemeneia i es troben, totes dues menes de voliaina, i es barregen sota el cel gris). És una paraula que només dir-la ja em fa estremir; de fred i de calidesa de la llar.

Enviat per Ramon Erra d'El camp de l'Erra

dengue

Quan era petit, era molt cançoner (q.v.) per menjar (ara també). La meva mare em deia: "Nen, no siguis dengue!". De gran vaig descobrir que el dengue és una malaltia tropical. No sé si la meva mare estava emprant un castellanisme (un dengue és com un escarafall); però ara, quan els meus germans se'n foten de mi em diuen "Dengue, que ets un dengue!"

Enviat per allau de The Daily Avalanche

cançoner/a

No sé perquè un adjectiu tan musical s'aplica a gent tant poc disposada a fer la feina. Però jo, que sóc cançoner per tantes coses, també sóc un melòman compulsiu.

Enviat per allau de The Daily Avalanche

dilluns, 1 de desembre del 2008

facècia

Ho recordo de la meva àvia, "no m'expliquis més facècies". Històries exagerades, inventades, o distorsionades. Del llati "facetia" (facies o facere?). En castellà em trasllada directament a les "aventis" del Juan Marsé.

Enviat per Pratinsky de l'agulla, el paller i les ulleres

plaer

(v. esgarrifança) És com esgarrifança però sempre és més curt, ja es veu en la pròpia paraula.

Enviat per Jordi Carbonell de De Les Corts a Gràcia

esgarrifança

És una paraula que comença al dit gros del peu i s’acaba a la punta dels cabells, et recorre tot el cos.

Enviat per Jordi Carbonell de De Les Corts a Gràcia

dissabte, 29 de novembre del 2008

arabogues

Quan Jaume I pujava la costera de Morella per primera vegada en la seua vida va conèixer el fenomen metereològic característic dels Ports, les arabogues. Tant li deuria marcar que ho dictà en la seua crònica. Les arabogues serien la mescla perfecta d'aigua, neu i vent en la seua corresponent dosi per fer fred, molt de fred. Més que altres coses, a dia d'avui les arabogues són un símbol d'unió de la porció de terra dels valencians freda i a estones gèlida. Quan se'ns demana alguna paraula típica de la zona que sone estranya a les seues orelles mal avesades sovint els amollem arabogues, per senzillament aterrar-los amb l'explicació.

Enviat per Dani Monfort d'El cadafal

esparpillar

De petita vaig perdre una arracada a l’hort i em vaig passar la tarda esparpillant les herbotes que creixien davall dels tarongers, més enllà dels rosers que ma mare i mon iaio cuidaven en complicitat. No la vaig poder trobar de cap manera. Esparpillar -segons el diccionari Alcover, que és el fruit d’un Déu omnipresent a qui no se li escapava res- significa també remoure una cosa esbullant-la, escampant-la, fent-la menys compacta. Quan vaig començar a treballar, lluny del poble i de les herbes, vaig aprofitar aquest verb per referir-me a l’acció que es fa amb els fulls abans de carregar la fotocopiadora. Les meves companyes de la feina diuen que tenim etiquetes per a tot al meu poble i, probablement, tenen bastant de raó.

Enviat per Teresa Tort

divendres, 28 de novembre del 2008

renadiu

Quan era petit, mon pare em va assenyalar unes mates i em va dir: "mira, mos ha eixit el favar de renadiu". Havia nascut de les llavors de l'any anterior, sense que ningú se'n cuidara. Fa poc vaig fer una escultura al meu poble per commemorar la Batalla d'Almansa. Hi vaig posar: 300 anys de renadiu, referit als tres-cents anys que la nostra llengua i la nostra cultura havien aconseguit sobreviure sense el conreu necessari. L'obra es diu "La pedra de Basset", i es pot visitar al palau del marqués de sant Josep d'Otos, al País Valencià.

Enviat per Joan Olivares

dijous, 27 de novembre del 2008

cadernera

el meu avi en tenia una, amb el cap tan vermell com les seves clavellines. Tres espècies ja extingides: les caderneres, els clavells, els avis.

Enviat per allau de The Daily Avalanche

farcell

A casa sempre hi havíen mocadors per fer farcells o fardells. Tots del mateix color: A quadrets, i de color marró, fosc, mig fosc, mig clar i clar. Quan anàvem al poble o de viatge de vacances, sempre portàvem els farcells plens de roba, o estris de cuina. No fa més de deu anys la meva mare encara feia el seu farcell per anar de vacances amb naltros a la platja. La meva àvia el portava al cap i jo me l'imaginava com una artista de circ.

Enviat per Roser de Chào ông Viêt Nam

dimecres, 26 de novembre del 2008

mamar

Alletar. Manera natural d'alimentar els mamífers -les mamíferes- a les seues cries. Contacte íntim que no només proporciona aliment sino també calor, seguretat, afecte, coses totes necessàries per a poder créixer en salut. Moments de felicitat i plenitud tant per al fill que mama com per a la mare que li dona de mamar. Una de les experiències més gratificants que m'ha donat la vida i que aconselle que cap mare es perda. La seua etimologia deriva, de segur, de la simbiosi de les paraules MAre + estiMAR

Enviat per kirikú del bloc de kirikú

dròpol/dròpola

(de l'anglès: to drop, deixar caure) Va deixar caure els braços i no els va tornar a alçar per pura mandra.

Enviat per allau de The Daily Avalanche

dimarts, 25 de novembre del 2008

comicis

Monòlegs còmics que actualment fan els candidats per tal de guanyar unes eleccions polítiques.

Enviat per Sadurní Vergés de Distopies

marjal

Entre la terra i l'aigua. Al llarg dels segles, espai sobre el que planava el perill de pestilència, ara en forma d'especulació. Espai liminar de la terra que es fa molla (els aiguamolls, altra paraula bellíssima, que oscil.la pel seu camp semàntic), que vol fer-se aigua; espai on l'aigua s'endinsa en la terra i la comboia. Terra de sèquies, de terres negres i bones a la Plana de Castelló. Estius i diumenges d'arròs amb ànec i alqueries. Paradís de modesta exhuberànica de l'imaginari local. Terra de sainets, en tots els sentits de la paraula.

Enviat per Ferran Archilés. Castelló de la Plana-València

dilluns, 24 de novembre del 2008

esmussar

Amb emoció passeja el clarió sobre la pissarra. Quan menys ho esperem, rellisca en l'encerat i ens esmussa, provocant-nos eixa mescla entre dolor i plaer que ens aborrona i ens fa tancar els ulls.

Enviat per Robin de la Murta (des de l'Horta Sud i lligat a la Ribera Alta del Xúquer)

encalada

Sembla que la pilota ha guanyat en decisió i ha preferit contradir els desitjos dels xiquets. Cansada de ser colpejada per tots, ha volgut gaudir d'un descans merescut bressolant-se en la branca més alta. Al mateix temps, i uns quants metres més avall, un xiquet menut i pigat busca el seu germà major perquè li ajude a recuperar la pilota encalada.

Enviat per Robin de la Murta (des de l'Horta Sud i lligat a la Ribera Alta del Xúquer)

romanços

Volia explicar-li-ho, jo era menut, em faltaven paraules, hauria de justificar-me, intentava fer un discurs comprensible... Però ma iaia tenia eixa facilitat que aporta l'experiència per a resumir els fets i em deia: "fill meu, deixa't de romanços i a posa't a fer la feina".

Enviat per Robin de la Murta (des de l'Horta Sud i lligat a la Ribera Alta del Xúquer)

doblers

Referent als diners, calers... I amb àmplies accepcions al grandíssim Diccionari català-valencià-balear. Mot descobert en les meves diverses, i mai no prou nombroses lectures, d’autors de la Catalunya insular (Baltasar Porcel, Miquel Àngel Riera, Carme Riera, Biel Mesquida, Maria Antònia Oliver...)

Enviat per Pere Meroño

desllunat

Cel-obert. El vaig sentir, per primer cop, de la boca del Josep Francesc Sanç, el gran Quico Sanç de Vinaròs, històric del PSAN, treballador de la fàbrica de Ciments a Alcanar, i membre de la Coordinadora Obrera Sindical-COS, únic sindicat independentista i d’àmbit Països Catalans. Desllunat, des del primer moment, m’enlluernà per la seva sonoritat i el munt de possibilitats que obrien en la meva ment eminentment imaginativa i badoca.

Enviat per Pere Meroño

lluna plena

S'abraça al mar sense tocar-ne cap engruna

Enviat per Roser Caño

diumenge, 23 de novembre del 2008

xiuxiueig

A cau d'orella, potser, so suau fet carícia, portador de missatges suggerents.

Enviat per Carme Magem

germà

--"Apa, com a bons germans!"Després de qualsevol enrabiada tan colossal com pòtola, que evoquessin en mi la fraternitat amb aquesta frase màgica em duia immediatament a coresponsabilitzar-me, de sobte cofoi i serè, d'honorar aquest manament. Oblidem el passat, que et perdono i fem les coses bé. Una llum que et surt de dins quan et sents bon minyonet; fa de bon tastar.

Enviat per Tonet de Bel•la Txao

girada

"Trencar la girada" a una persona vol dir contrariar-la i molestar-la quan més mal li pot fer, quan no s'esperava que es trobaria amb insensibilitats o burles; és una de les coses que quasi mai no he volgut fer conscientment a les persones que m'envolten, i de què mai m'he sentit content després de cinc segons de fer-ho.

Enviat per Tonet de Bel•la Txao

escarnir

--"No m'escarneixis!"No queia mai la plantufada, però aquest advertiment sempre era prou estrident. Entremaliats, forçàvem i forçàvem ganyotes, irreverències i trapelleries fins que la iaia perdia la paciència, aquella cosa que abans es gastava menys i millor.

Enviat per Tonet de Bel•la Txao

prenda

Ma iaia Pepa que es va morir el 1949, la utilitzava sempre com una paraula carinyosa. A mi en sonava molt be.

Enviat per Josep Cid Ginovart de Tortosa

tòfol(a)

Molts catalans fan servir la paraula castellana "gilipollas" perquè no saben trobar-ne un equivalent en català, però existeix. Un tòfol és, alhora, un ximple, un torracollons, un perepunyetes, un babau. A Igualada es fa servir molt i ni el Buenafuente va aconseguir foragitar-lo.

Enviat per Igualadí

xeringo

A tots ens ha succeït. Passa el temps, ens fem grans en edat i normalmentcreixem en amplada. A l'armari de la roba, hi ha peces que entren i surten. Ens les posem, les duem uns dies, les rentem, les planxem i les pengem a l'armari. Jerseis, camises, bluses, pantalons... a tots aquest frenesí els dura un temps. Tard o d'hora passen a consumir setmanes senceres, mesos a l'armari, oblidats, inútils. "Nen, aquest jersei se t'haquedat xeringo!". Ja està, aquesta frase és la crua constatació que ens hem eixamplat, que la màniga és curta, que la roba s'arrapa massa al cos,accentuant innecessàriament corbes que mai voldríem accentuar...

Enviat per David Soler de Patrimoni natural de Catalunya

dissabte, 22 de novembre del 2008

feixiner

A casa els pares tenen llar de foc, un fet extraordinari en la vida metropolitana actual. Quantes hores no hi passava la iaia de casa sempre en el mateix racó i sempre en la mateixa cadira... El foc reuneix la família, cou alguns aliments i escalfa els cossos. I també crema troncs. Per això, normalment cap a les darreries de setembre, mons pares es fan portar dos o tres mil quilos de llenya. Arriba el camió a primera hora del matí, descarrega davant de l'entrada del pàrquing i aquí comença la meva feina (amb el meu germà, de tant en tant, com enguany): fer el feixiner. El feixiner és la construcció que aplega els troncs col·locats d'una manera més o menys harmònica. Això és, el nostre cas, aixecar tres parets de troncs (la quarta és paret de la casa) on cada fila té un sentit diferent de les adjacents, i on es manté també un cert equilibri en les mides dels troncs de cada fila. Arquitectura d'estar per casa i per fruir de la casa.

Enviat per Puigmalet del Gazophylacium

encantar-se

un altre verb subtilment reflexiu, jo, de xicoteta tenia una gran capacitat d'encantar-me amb qualsevol cosa i en qualsevol moment i l'he conservada. S'usa també com a sinònim d'entretenir-se, de fer tard, però jo crec que té una qualitat diferent, més somniadora, amb més ales. Recorde una volta que,al poble, havíem d'anar a algun lloc i ma tia, per avisar-nos que prompte es faria fosc, ens va dir: "afanyeu-vos que és octubre i la nit ja no s'encanta", em va semblar una manera preciosa de dir-ho.

Enviat per Maria d' El meu país d'Itàlia

calipàndria

la calipàndria de petits la covàvem quedant-nos al llit, ara ens prenem un antigripal i a treballar. A poc a poc el mot perd el seu encant, una calipàndria és quelcom familiar, que torna cada tardor i es queda amb nosaltres a casa. L’ encostipat és fruit del metro, les presses i l’ aglomeració, amb remeis pensats per multinacionals farmacèutiques per no perdre ni una hora de feina. El mot té un aire helènic, de preceptor grec d’algun fill de senador romà.

Enviat per Jordi Carbonell de De Les Corts a Gràcia

escrividor

Diuen que parlant la gent s'entén. M'agrada creure que escivint, també. Però a l'hora d'escriure em passa el mateix que a la protagonista d'una novel·la de Cuca Canals, que quan li preguntaven per què escrivia la seva professió amb hac, responia que es considerava una escriptora imperfecta, una hescritora. Per això em sento tan còmode utilitzant el terme escrividor per definir el que faig quan escric. Potser, com l'hescritora, quan hagi escrit deu novel·les em plantejaré considerar-me un escriptor.

Enviat per L'Escrividor

divendres, 21 de novembre del 2008

tuso

"Fer un tuso" Acció de tusar, és a dir, ajuntar el fronts.

Enviat per Jaume Ortí de Temps d'incertesa (com tots)

patufet/a

Nom d'un conte popular sobre un nen molt petit. Se li diu a la quitxalla.

Enviat per Jaume Ortí de Temps d'incertesa (com tots)

borinot/a

Bestiola que zumzeja i que es pot fer molt pesada. Tot i així es pot fer servir com a apel·latiu carinyós. També hi ha qui diu que són portadors de bones noves.

Enviat per Jaume Ortí de Temps d'incertesa (com tots)

raval

Part extrema, fora del seu terme, annexa. Per nosaltres, sinònim, també, de suburbi. Li tenim afecte perquè descriu els nostres barris naixença i joventut.

Enviat per Wu Ming.cat

comunisme

Organització social en què els béns són tinguts en comú; sistema d’organització social que implica la propietat comuna dels mitjans de producció i l’equitat en la distribució dels productes de la indústria. Comunisme, sinònim d’esperança, de justícia social, de llibertat.

Enviat per Wu Ming.cat

dijous, 20 de novembre del 2008

mante

Fins no fa massa anys aixina era com cridaven els majors als xiquets a molts pobles valencians. Una frase molt repetida de la nostra infantesa és justament: mante, tu de qui eres? Desconec l'etimologia de la paraula, probablement derive d' amante i no siga una paraula genuïna ... no ho sé. Siga com siga és una paraula ben bonica que forma part del meu paisatge afectiu, del meu i del de tots els qui fa uns anys érem xiquets per aquestes contrades.

Enviat per kirikú del bloc de kirikú


rabosa

Asseguts a terra, al terrat, davant l'avi 'el mosso', jo i el meu germà, bocadabats escoltàvem els contes i les cançons. El conte preferit era el de ' La rabosa i el llop'. En un camí a les Coves de Vinromà es van trobar una rabosa espavilada i un llop molt borinot. El llop duia a la boca un formatge i la rabosa li va preguntar d'on venia, i el llop va contestar .... d'Albocàaaaasser i li va caure el formatge. La rabosa li va furtar i va marxar corrent. El llop la va trobar més avall prop del poble, i li va preguntar el mateix, i la rabosa espavilada li va contestar: Vaig a Tírig i va continuar el seu camí amb el formatge a la boca.

Enviat per Roser de Chào ông Viêt Nam

abecé

alfabet:
1) el primer cartell o plana que aprenen els qui volen aprendre de llegir, i que conté únicament l'alfabet
2) els primers rudiments d'una ciència o d'una art

A-be-cé (Vic)
A-be-cé,la pastera ja la sé;
si hi ha pa, me'l menjaré;
si hi ha coca, per la boca;
si la mare m'hi atrapa
fugiré com una rata;
si el pare no m'hi vol,
fugiré com un cargol

(Lofriu de l'Empordà)
A-bé-cé,la pastera ja la sé;
si hi ha pa, me'l menjaré;
si hi ha coca, també;
si hi ha pa rosegós
el donaré an es gos;
si hi ha pa rosegat
el donaré an es gat

(Pollença)
A-be-cé,la pastera ja la sé;
si hi ha coca, per la boca;
si hi ha peix, per lo mateix;
si mon pare m'hi atrapa
fugiré com una rata;
si mumare m'hi afina
fugiré com una espira;
si mon pare m'hi enclou
fugiré com un mussol

Enviat per x de L'hidroavió apagafocs

a

Sempre que deia 'a', em responien:
-'a'? La lletra de l'ase!
Supòs que jo devia voler dir 'Ah!': una manera habitual de declarar-meassabentada. És a causa d'això que la resposta de l'ase encara m'admira. Més gran vaig descobrir que A, a banda de ser la primera lletrade l'alfabet i una preposició, també era una contracció d'ase. Està ben documentat (DCVB). Moc de gall d'índia, nas de bec d'àguila, frontet de cípia,oranells d'à. (G.Roca)
a) Paret d'esquena d'à: paret que no té plana la cara de damunt, sinó que forma coster a cada banda, per l'estil d'una esquena d'ase (Mall)
b) Garrova costella d'à: casta de garrova que forma certa voltadura consemblant a una costella d'ase (Mall)
c) Perdre s'à i ses magranes: perdre la tramuntana de vista, perdre el quest, romandre desorientat
d) Pebre d'à: planta (Mall)

Enviat per x de L'hidroavió apagafocs

xic, xica

Petit/a. Poca quantitat.
2. Em fa pensar amb la "Tirallonga de Monosíl.labs" dePere Quart i, amb un esbarbussament divertit:Una gallina tica-xica-micacama-curta i ballarica, va tenir tres pollets,tics-xics-mics, cama-curts i ballarics. Si la gallina no hagués estat tica-xica-mica, cama-curta i ballarica,els tres pollets no serien tics-xics-mics, cama-curts i ballarics. M'encanta!

Enviat per Anna Portell de Mortadel·la casolana

quinze

M'agrada el só de la zeta i sempre em fa pensar amb una cançó popular catalana:
Quinze són quinze,
quinze, quinze,quinze,
quinze són quinze,
quinze, quinze són...!
2 Resultat que dóna la suma de deu unitats més cinc o la d'una desèna més cinc.
3.Número format per un ú i un cinc.
4. 15, forma escrita a l'hora de fer números.
Sinónims: de l'ú al zero, totes les xifres que sumin entre elles quinze. En l'operació de multiplicar només tres per cinc o quinze per ú.

Enviat per Anna Portell de Mortadel·la casolana

fembrilet

La mare d’una amiga meva de sempre que té tres bessons la va tornar a posar en òrbita quan el nen dels trigèmins era petit. Que algú és fembrilet vol dir que no menja gaire, que és escanyolit i poqueta cosa. Però quan sa iaia diu això de l’Esteve, també ens descobreix d’alguna manera la passió que li té. És una paraula amable, d’aquelles que han perdut l’embat d’una generació a l’altra i que diuen les iaies i les mares, però que ja no diuen les filles ni les nétes.

Enviat per Teresa Tort

terrat

un sol cegador, una escalfor que surt del terra, un lleu olor a claveguera de les boneres, el cim de la casa, el lloc on volen els llençols escampant olor de sabó i lleixiu, l’espai privat dels jocs, agulles d’estendre rovellades, un colom mort, la ciutat a vista d’ocell, el camp de proves dels avions de paper ...

Enviat per Jordi Carbonell de De Les Corts a Gràcia

cireres

rialles dolces que esquitxen de roig els arbres quan arriba el juny i en forma d'arracades ens il.luminen el rostre.

Enviat per Jesús M. Tibau de Tens un racó dalt del món

màrfega

L´havia d´omplir en la mesura correcta per estar còmoda tots els dies del campament.No havia d´escatimar les tiges seques ni posar-ne de més. Olor i crec-crec de la palla des del moment que l´agafava a cal pagès i totes les nits en les que hi dormiria toveta. La va fer la mare, d´un cotó gruixut i amb una llarga cremallera. Nits d´estiu que queden lluny. Voleu dir que encara se´n fan servir de màrfegues?

Enviat per Montserrat de Marçal Kottler Queralt

blog

Comunicació, amics, creixement personal, alegria. Meravellosa eina del món cibernètic.

Enviat per Vicent Baydal de Vent d Cabylia

moniato

1. Nadal, iaia, torrons.
2. Tubèrcul que, pel seu sabor i pel seu color, endolceix i alegra la vida a l'hivern, ja siga bullit en el "putxero" o confitat en els pastissets.

Enviat per Vicent Baydal de Vent d Cabylia

dimecres, 19 de novembre del 2008

panera

La iaia tenia, millor dit: encara té, una panera de llauna de color blau. La té alçada al rebost, entre un molinet de café i una lletera, també de llauna i plena de bonys. Tot i que fa anys -o dècades- que no els gasta, mai m'he atrevit a demanar-li que me'ls done. Ja arribarà el dia. De tots tres, el meu favorit és la panera, encara que crec que mai la gastaré per guardar el pa. Sempre que la veig em ve al cap una frase que em deia, millor dit: que encara em diu, a hora de dinar: acaba i digues panera!
I és que sempre he estat un melidrós amb el menjar.

Enviat per Rasoir Electrique de Busca qui t'ha pegat

dimarts, 18 de novembre del 2008

bondat

Els deu manaments del pare es resumeixen en un: fes bondat.
Tres síl·labes, només.
Dues paraules, aparentment carrinclones, plenes de significat.
Fes bondat vol dir estudia, sigues trempada, si beus no condueixis. Estima amb precaucions sanitàries.
Fes bondat és no fumis, no et droguis, no pugis en moto.
No facis mal a res ni ningú.
Pots anar sola pel bosc. Pots obrir la porta als desconeguts. Pots manifestar-te pacíficament. Pots tornar a casa a qualsevol hora...però fes bondat.
Éra l’unica cosa que em demanaves, pare. Em vas posar seny i llibertat a la mateixa motxila que he transmès als teus néts.
Quasi he complert del tot. Però t’he de confessar... que sóc motera!

Enviat per Esther Suriñach, de Camprodon d' A l'atzar agraeixo

quòniam

paraula que no va mai sola, que els diccionaris la mostren inexorablement lligada a "tros de" , però que mereix tenir un raconet per si sola en aquest diccionari afectiu. Ens arriba directament de la conjunció llatina, amagant en ella tot un llegat del nostre passat. Encara que els catalans l'haguem transformat en un insult, es tracta d'un insult amorós, dolç, que no deixa ferida, que no diries mai a un enemic de debò. Si et diuen tros de quòniam pots estar orgullós, com si et diuen nyèbit, pòtol, tabalot o baliga-balaga. Són paraules precioses.

Enviat per Somiatruites de Dig for Victory

Mà és una de les primeres síl·labes que aprenem a dir i, entre altres coses, conforma la paraula bàsica per a un xiquet: mama. Mà com a simple síl·laba també és una part del cos. Però per als més menuts, a la Safor, mà també té un altre significat: Aigua. Quan un xiquet té set, demana mà; quan els pares volen que bega, li ofereixen mà. I aquesta síl·laba tan simple, tan bàsica i essencial compleix una funció també simple, bàsica i essencial. El millor de tot va ser el dia que vaig descobrir que mà com a sinònim d'aigua era una paraula que procedia dels musulmans -de fa no sé quants segles- i que en àrab, ma també continua significant aigua.Ací, s'ha mantingut en els més menuts per la facilitat de pronúncia. Però per a mi, Mà, més enllà d'aigua, em sembla un curiós pont lingüístic entre espais i temps.

Enviat per Marta Insa de Marta Insa. Apunts diaris

literatura

Art d'escriure't. Art de llegir-te. Art de fer de la vida paraules i de les paraules crear vida. Art d'escriure i llegir els demés. Art fet amb paraules. Amb baranes o sense elles.

Enviat per Sílvia U. d' Emmarco amb quatre fustes un pany de cel

embruix

O la inconsciència feliç de quan ens trobem, de tant en tant a la vida, un ésser que percebem enlluernador. Llavors, no responem a cap altre estímul, la troballa ens esprem i som feliços, exclusivament, per la descoberta. No som capaços d’atendre a cap altra exigència, el nostre esdevenir – pensament, moviment i estómac - balla al ritme que ens marca l'únic al·licient, l'embruixador.

Enviat per menta_amb_fraula de L'atzar de les coses

saó

M'agradava escoltar-la de boca de mon pare quan era xiquet i em duia al camp amb ell. Sabia el que suposava per un llaurador vore el camp amb saó, als pocs dies de regar-lo o després d'una pluja abundant. Saó anava de la boca de mon pare a la de mon iaio i jo els mirava feliç o crec recordar que era feliç. Anys després vaig descobrir l'existència d'una revista cultural d'inspiració cristiana en valencià que ja porta molts anys al carrer... i fins hui.

Enviat per La soca

peücs

pujava a l'habitació i me'ls trobava juntament amb el pijama sobre el radiador, quan ja teníem radiador. Me'ls posava, eren de llana acolorida i es lligaven amb un fil acabat amb una bola, com eixes que els agrada jugar als gats. El llit estava fred, tremolava i començava a donar voltes escalfant ara el costat de la paret ara l'altre. Per sota ells feien la seua faena. Arribava eixe moment que ja no te'n recordes i em despertava sense peücs perquè estaven al fons, embolicats entre mantes i llençols. I ara el llit estava calent i no volia eixir.

Enviat per Dani Monfort d'El cadafal

dilluns, 17 de novembre del 2008

conxorxa

Conxorxa evoca intriga i misteri i, com deia Fernando Pessoa del rosacrucianisme, l’aspiració al màxim poder amb la mínima exhibició. Però ho fa amb la calidesa familiar i acaronadora que per nosaltres comporta el so de la xeix, i sense amagar gaire el seu irònic i bastard llinatge, car davalla d’un medieval i il·luminador consòrcia. Perquè el fet que en temps moderns aquest mot hagi esdevingut sinònim de maquinació encaminada a un mal fi revela la molt mediterrània sospita que qualsevol associació comercial de dues o més persones té altes probabilitats d’acabar prenent un caire tèrbol i ben farcit de secretes i inconfessables intencions: tota una prova de la pregona capacitat de comprensió de la pròpia naturalesa que les llengües tenen la facultat de cristal·litzar pels seus parlants.

Enviat per Alexandre, de Rastres, vestigis, derelictes

ràbia

Una coseta de caire abstracta que tenim per dins i que ens surt cap a fora,cada vegada que una cosa o fita, no és aconseguida. Sinònim de mala llet,emprenyat, enfurismat. Vegeu també gos.

Enviat per Anna Portell de Mortadel·la casolana

gos

1. Animal domèstic. Se’n poden trobar de moltes races, entre elles, la humana..
2. Possible estat d’ànim. Alló que de tant en tant ens hi assemblen quan estem enfadats.// Avui, sembles un gos// Estic com un gos.
3.També s’utilitza per definir un dia lleig i plujós // Fa un dia de gossos.// Avuim’ajauria com un gos.// Sinònim de mal humor.Vegeu també, ràbia, emprenyat o malallet.

Enviat per Anna Portell de Mortadel·la casolana

maridet

capsa de ferro o recipient de terrissa, i antigament de vegades de fusta, dins el qual es posa foc i es col·loca sota els peus per escalfar-los. Amb maridet jo només he vist escalfar-s'hi les monges. És bo d'endevinar que els maridets de les monges de la meva infància eren fets amb les llaunes d'un formatge precursor de la plastilina d'ara o les de l'abominable llet en pols que ens duien els ianquis, fondejats davant dels nostres nassos, quan venia l'esquadra. En això va consistir el Pla Marshall, almenys per a mi. La VI flota del Mediterrani de la Navy fondejada a la badia i haver de berenar d'aquells grumolls col·loidals que deien que era llet i d'aquella plastilina que deien que era formatge

Enviat per x de L'hidroavió apagafocs

braser

un recipient de ferro que les meves ties cosidores preparaven, tot d'una en haver dinat, en un terradet.Decantaven la cendra cap a les voreres i, enmig, hi posaven dues palades de molinada: pinyola d'oliva premsada. La molinada era més mala d'encendre, però aguantava el caliu encès molt més temps. Damunt la molinada, una palada de carbonissa perquè prengués més fàcilment. La carbonissa eren petits fragments de carbó, més llarguers; branquillons de palla negra més inflamable. Coronant el turó de carbonissa, el 'dimoni': un pot de llauna de conserves esculat a cada banda; les dues bases del cilindre eren franques. Xemeneia i torre.Ruixaven la carbonissa, també el dimoni, amb esperit: alcohol metílic, i hi acostaven un misto encès. De sobte començava a navegar, entre les aigües de fals moaré de la flama escampada, una somiadora medusa com una gleva de sang aristocràtica; també contràctil com una flegma. La fràgil ballarina malgirbada amb tul blavís molt esqueixat, fàcilment era abatuda amb la violenta mà de moro d'una ratxa de tramuntana i s'extingia sense arribar a senyar, voltant el perímetre del dimoni, la sang d'una escarrinxada. Era com un vapor que el celistre del nord afegia al seu allau d'agulles de cosir i sentors de l'ensaïmada que coïen a la fleca del cantó, unes agulles que envoltaven els nombrosos grops d'un portam de sepí que després de la guerra era com el paper de fumar, de prim. I amb el grop espesseït, l'escletxa que l'envoltava, per més rodona que fos no mesurava el coratge dels faquirs. Així esvanida talment la tènue boira que s'esfilegassa amb el primer raig de sol o el baf d'una olla que han destapada per mirar si bull, i, tot seguit, la tapen, les cosidores esquitxaven amb un nou ruixat, més generós, d'esperit, per convocar noves fantasmes blaves. A la fi, la Pelagia noctiluca, una incitant dansarina dels sets vels, ara més retorçada gràcies al ventador de la cuina fet amb tires de llatra una al costat de l'altra que les cosidores havien repuntat amb la Singer i l'havien enrodonit com un pai-pai amb quatre estisorades i havien convençut el seu germà perquè hi posàs un mànec d'ullastre. La ballarina, que segons com la mirava em feia el mateix efecte que el fregall d'espart que hi havia al rentador de la cuina, em despertava la nostàlgia d'un petit grumer que al final de l'estiu havia deixat solitari a la platja: un que em respectava. Estones, semblava un manat d'estopa, aquella ballarina que sovint s'esfilegassava blanca. Però no era una desvergonyida, això no: com més ens coneixíem, més rubor confitava. Arribava a tenir tot el redol del dimoni més vermell que una magrana. Devia ser una medusa puritana. Les ties sentien la melodia de la senyora Elena Francis i era una corredissa cap a la ràdio amb el braser, però el dimoni queia, jo l'agafava i ara sí que el borm em feia urticària: m'hi posaren vinagre. Ara, el braser, davant la ràdio, feia un efecte més tost litúrgic. Tot el temps que la senyora Francis va xerrar, una capa de grisalla es vellutava damunt la carbonissa: allò sí que n'era de puritanisme! Però les ties, amb una cullera vella, decantaven la capa i feien aparèixer uns redols de carbonissa que eren com grillons de mandarina, i fins i tot s'inflamaven els grans de magrana de la pinyola: eren els fruits d'una sensació de confort i de felicitat perfectes i jamai rescabalades. Sovint, arran de la cullera s'hi originaven guspires com les que amollava la pedra que l'esmolador duia damunt la roda de darrere de la bicicleta. I tant si duien mitges, ara totes foradades, com si duien mitjons, i en conseqüència anaven amb les cames plenes de vaques, les meves ties, ara alises, hi posaven la banastra.

Enviat per x de L'hidroavió apagafocs

diumenge, 16 de novembre del 2008

bufalander

esponjós, ple de porus. Mot aplicat a tot tipus de masses fetes amb farina, com ara la del pa, la dels bunyols o la de la mona de Pasqua. No l'he trobada a cap diccionari, però de segur que té cabuda al Diccionari Afectiu de la Llengua Catalana.

Enviat per Vicent Baydal de Vent d Cabylia

cosconelles

De menut em feia molta ràbia que em feren cosconelles. Ara se m'omplin els ulls de llàgrimes quan me les fan, qui sap si recordant que quan era menut me les feien molt més a sovint.

Enviat per Vicent Baydal de Vent d Cabylia

sucrellet

M’ho devia dir sovint ma mare quan jo era encara de bolquers, i també de monyicot: «el meu sucrellet». En ocasions, jo ja ben crescut, com si ella volguera retornar a aquells temps de mare jove, encara li plaïa de dir-m’ho deia mentre m’acaronava les galtes. Ara ja no m’ho diu.Ara ho són els néts, els seus sucrellets. I meus també.

Enviat per Toni Cucarella de Toni Cucarella Edicions

petricó

- Xiqueta, ves a ca la senyora Maria i porta un petricó de llet ! - És el que em demanava l'àvia. La vaqueria era tot just al costat de casa. A mí m'agradava molt anar-hi, perque sempre podia entrar dins l'estable i veure moltes vaques, que eren ni més ni menys les que ens alimentàven amb la seva llet a tothom del barri.Aquesta mesura crec que és l'equivalent a una quarta part d'un porró ! Mai he sapigut la mesura exacta, i a més, sempre he associat aquesta mesura amb la llet.

Enviat per Roser de Chào ông Viêt Nam

mumaraca

La meva mare feia servir aquesta paraula per designar una mena d'efígie de cartró-pedra grotesca que passejaven els alumnes de l'institut de Girona en una desfilada amb motiu de la festa de Sant Tomàs, patró dels estudiants, a finals dels anys 60 i primers 70. Figura al diccionari Alcover-Moll com a sinònim d'espantaocells, indicant-ne la procedència a Llofriu (Baix Empordà). El mateix diccionari Català-Valencià-Balear remet a moaraca, amb exacte significat d'espantaocells i ús a Bordils (Gironès). A Sarrià de Ter (Gironès) també se li aplica similar significació d’estaquirot.No n’havia sentit la pronúncia en molt temps fins que fa un parell d’anys i fruit d’iniciatives de recuperació de mots semblants a aquesta, vaig convertir-la en el meu mot talismà.

Enviat per Josep Maria Sansalvador de De res, massa

escriptura

Feina –la majoria de vegades no remunerada- de la persona que es dedica a fer art amb les paraules. Parany de mots de tota mena. Conjunt d'idees organitzades. Mitjà d'expressió de sentiments inexpressables, inconfessables. Resultat de l'acció que fa la mà quan dibuixa una paraula i darrere una altra paraula, i una altra paraula...

Enviat per l'Alae de Memòria de peix

dissabte, 15 de novembre del 2008

mot

És molt emocional per a mi, com a vehicle, com a camí envers l'expressió humana.
Com a literalitat i fidelitat a una llengua que es desglossa en bocins petits que són els mots mateixos i permeten la màgia de la comunicació entre vius i morts.

Enviat per Helena Arumi

bessó-ona

1 Constel·lació, signe zodiacal

2 Múscul de la cama

3 Paraula, de pronunciació poc agraïda i d’ortografia difícil, que desmenteix allò que tots naixem sols i morim sols.

Concepte envoltat de tòpics que mai aconseguirà copsar la relació especial entre dues persones exposades a la curiositat i la comparació.

Persones que comparteixen ventre i infantesa, amors i lliçons de vida idèntics i simultanis. Clònics naturals, accidents de la genètica.

Sorpresa per als pares. Doble esforç per a la mare. Font de trapelleries, anècdotes i confusions. I felicitat. I complicitats.

Privilegi que fa possible emmirallar-se sense vidres, comunicar-se sense llenguatges, ser immunes a la gelosia i estar sempre acompanyats, malgrat el temps i la distància.

Defecte que et fa parlar en plural sense ser majestàtic, que et posa alerta sense estar en perill, que t’obliga a girar el cap buscant la meitat del teu jo, quan has perdut l’altre. Que és com perdre el nord, que és com perdre-ho tot. I seguir vius a mitges, veient el món amb un sol ull, i escoltant música sense estéreo.

Enviat per Esther Suriñach (Camprodon) d'A l'atzar agraeixo

foraster

M'estic molt de fer servir la primera persona del plural a la babalà. La primera persona del plural fa esvarar massa sovint la gent dins de paraules hòrrides per cacofòniques: entropia, endogàmia, xenofòbia. La seua nissaga hel·lènica no les fa més simpàtiques, aqueixes paraules. Com per l'èmfasi, que en parlava el poeta, per la primera persona del plural s'han perdut -i es perden- freqüentment els indígenes. No conec, però, ningú que no siga indígena d'algun lloc, inevitablement o per tria. Puix que jo conec molt bé les meues cartes de naturalesa, sé que cap ni una porten el segell de la llengua catalana. Als països del bon dia, jo sóc un foraster feliç i no vullc ser una altra cosa. Conec a bastament la reputació dels forasters dins de bona cosa d'aqueixos països: "forasters ne vindran que de casa mos trauran". Ja se sap: "A la gallina forastera tots la piquen". El foraster de vocació demana només que el deixen mirar, que el deixen prendre apunts. Si se'ls fa simpàtic i de bona criança, el foraster deixarà que hom l'invite, però no n'exigirà res. Ell no ha vingut a fer lliçons. Si de cas, a rebre'n. El foraster es deu reclamar ciutadà de la República Universal de la Curiositat. Per això, si fos el cas que calguera triar una paraula primera per a un Diccionari universal de l'afecte envers la llengua catalana, el foraster demanaria no deixar de ser, respectuosament, "foraster" i per la efa de "foraster" hauria de començar el seu diccionari afectuós i respectuós de la llengua catalana (explicada als forasters).

Enviat per Jesús de Prado Plumed de Perure Alfonso פירורי אלפונשו

navegar

Hi havia un temps en què el vaixell Anita transportava homes i dones per l'Ebre. Les barcasses unien Sant Jaume i la Cava i comunicaven Miravet amb la resta de la terra. Baixaven els llaüts de l'Aragó, portant els seus càntics de treball. No hi havia nuclears a Ascó i el riu no era radioactiu. Baixava cabal arreu, car no s'havien fet transvasaments impúdics. Vapors, barcasses i llaüts han estat engolits pel pas dels temps, i ara només navegacions menudes poden superar l'enclusa de Xerta. És el progrés!

Enviat per Emigdi Subirats i Sebastià. Lletres ebrenques

llengua

el somni esdevingut llegenda per a milers de ciutadans que travessen Corberes i Pirineus, creuen Ter i l'Ebre, i arriben a la conca meridional del Segura per endinsar-se per la mar Mediterrànea fins arribar a les belles torres de l'Alguer. La parla de Ramon Llull que amb accent de Palma arribà al món conegut. L'amor cantat per l'Ausiàs que instruí Tirant, el llibre més gran de les lletres. La parla que sona des del Canigó en veu de poeta, que agafa tocs profunds al delta palúdic d'Arbó, que plora amb la veu de dona de la gran Rodoreda, i que s'humanitza amb els càntincs incommensurables de Martí i Pol. Al Castell de Salses se sent el braó d'un idioma milenari, amb gust d'aigua i de terra eixuta.

Enviat per Emigdi Subirats i Sebastià. Lletres ebrenques

divendres, 14 de novembre del 2008

unça

és una d’aquelles mesures de pes amb que les mares ens demostraven la seva saviesa quan ens enviaven a comprar pernil dolç. Sempre acabava preguntant-li “ i això quants grams són?”, ella em responia fent l’ equivalència a mitjes lliures.

Enviat per Jordi Carbonell de De Les Corts a Gràcia

canalla

Sempre he sentit dir aquesta paraula per referir-se al que ara en diuen els nens i les nenes, m’agrada més que d’altres sinònims com mainada o quitxalla que els trobo un xic artificials. Canalla em fa pensar en nanos que no paren, que juguen, parlen i van bruts de terra i amb la camisa per fora els pantalons. Els altres mots em recorden nens formals, trets de les planes d’un manual d’ urbanitat, dels que mai es despentinen.

Enviat per Jordi Carbonell de De Les Corts a Gràcia

malson

Viatge interior a les tenebres que creixen dins nostre per culpa de les convencions socials. Allà on tot pot esdevenir realitat.

Enviat per La intransigent

somni

Viatge interior al món fantàstic que portem dins i que les convencions socials no deixen sortir. Allà on el possible i l'impossible es troben en harmonia.

Enviat per La intransigent

dijous, 13 de novembre del 2008

merdós

Vol dir presumit, en mallorquí. És un dels mots que més m'agraden, molt expressiu. Ara, no estic gens segura que m'entenguin quan l'escric. Un dels personatges principals de Babalusa la medusa (don Marçal) és un merdós que sembla de la família de Dràcula, perquè sempre va massa mudat segons la narradora que el descriu.

Enviada per x de L'hidroavió apagafocs

matador

és matador/matadora (o bé) està matador/matadora
Vol dir que és graciós, o graciosa. Als nins, a Mallorca, normalment elstroben matadors. I òbviament, les nines són matadores. Si són gracioses,això és la condició. Els vells també poden ser matadors, els que tenengràcia.
Quan algú hi està, de matador, vol dir que és a causa de la roba que du.Un vestit et queda matador, o estàs matadora amb aquesta falda.

Enviada per x de L'hidroavió apagafocs

menjar blanc

farina d'arròs, canella i sucre. Remenar i remenar fins que estigui pastós i no es facin grúmols. La cullera de fusta ens construeix el berenar. La nevera el refreda. I a menjar que hi ha gana a les cinc de la tarda després d'una jornada escolar. No es compra a la pastisseria, es remena a casa i té un sabor ben de la terra.

Enviat per Emigdi Subirats i Sebastià. Lletres ebrenques

costura

Als pobles, amunt i avall de la nostra terra, els xiquets i les xiquetes durant dècades anaven a costura de manera irregular, només quan els pares s'ho podien permetre. També se li podia dir anar a estudi, però costura era la paraula generalitzada per al fet escolar. Avui dia, encara els nostres iaios repeteixen aquesta paraula que sona a record i que ens transporta en un itinerari de la memòria enrera en el temps, quan el senyor mestre parlava en llengua estranya. A la ciutat de l'Alguer, el país català de Sardenya, s'ha obert una llar d'infants amb aquest nom, la primera línia educativa en alguerès. Visca la Costura, llavors!

Enviat per Emigdi Subirats i Sebastià. Lletres ebrenques

espigolar

la meua iaia, Cinta Tafalla, era dels Reguers, un poble a la falda mateixa del Port de Caro. Era cabassera, va fer cabassos de palma (natros en diem pauma) tota la seua vida. Els pagesos i les pageses del territori anaven a plegar olives i garrofes amb el cabàs baix del braç i cantant jotes de la terra tot el camí. Tot el camp s'omplia de càntics de treball i de xalera. Quan no hi havia solada, quantitat del producte en qüestió, anaven a espigolar, a buscar una oliva aquí una altra allà per omplir el cabàs. Els temps moderns s'han endut al pou de la història una paraula molt usada durant anys i panys a casa nostra.

Enviat per Emigdi Subirats i Sebastià. Lletres ebrenques

alís, alisa

1. Pa àzim, sense llevat
2. Figa que comença a agrejar i a esser blana
3. Melancòlic, que no té delit. "Anar alís" o "estar alís": estar com atristot, sense rialles ni gana de rallar gaire (Mall., Men., Eiv.)
LOC. Estar més alís que un que ha venut a espera

Enviat per x de L'hidroavió apagafocs

moixos

Locucions
Tenir més son que una senalla de moixos
Ésser més lleig que una brega de moixos
Haver de fermar els moixos (quan van a pescar, de tant de peix que fancomptes agafar...)
Trobar el moix adormit dins el fogó (vol dir no trobar el menjar fet)

Enviada per x de L'hidroavió apagafocs

lleixa

de no massa fàcil pronúncia. Deixa el llibre a la lleixa!, mira que sona bé. Fins que no vaig anar a treballar a Manresa aquesta paraula no formava part del meu vocabulari però allà me la vaig fer ben meva. Quan la faig servir em retornen olors, moments, persones i m´evoca un moment plaent de la vida. I mira que n´és de pràctica la lleixa!!! Hi pots deixar de tot: coses que vols guardar o objectes que no saps què fer-ne, de manera ordenada o sense endreçar. Està feta per això i que no ens falti!

Enviada per Montserrat de Marçal Kottler Queralt

tren

Parar la música i mantindre els auriculars a les orelles per saber el que s'estan dient la parella del darrere. Treure un llibre i a la segona pàgina adormir-se. Arreglar-se el monyo buscant-se el reflexe en el vidre, a fora hi ha camps d'oliveres. Joia perquè arribo, tristor perquè marxo. I paisatge, molts paisatges i eixe campanar tan alt.

Enviat per Dani Monfort d'El cadafal

moixernó

Fa pensar en bosc, molsa, cosa petita, es pot menjar amb pollastre o amb truita, arriba a la primavera, neix en erols (les moixerneres) a la mitja i alta muntanya. I el so és tendre, molt català i molt ancestral. També té el seu punt cosmopolita, perquè el seu so recorda l'anglès mushroom (potser hi ha alguna relació etimològica).

Enviat per Ramon Erra d'El camp de l'Erra

llaüt

Es pot fer poesia, perquè la llengua és poètica. Com s'explica, si no, que llaüt serveixi, tant per a anomenar un instrument amb forma de barca, com per a designar una barca amb forma d'instrument? Us ben juro que, si algun dia arribo a Ítaca, serà gràcies a un llaüt.

Enviat per Jordi de La Xabeba

flobiol

Flobiol i flabiol no volen dir el mateix. Flabiol és sec, normatiu, higiènic. És el nom de l'instrument i prou. Flobiol, en canvi, és com l'anomena mon avi. És com l'anomena la gent gran de la Garrotxa. Del flabiol n'esperes una interpretació; del flobiol, una commoció. El flobiol era l'instrument dels pastors, dels vells músics sense solfa. El flabiol és pretensiós, el flobiol és humil. Quan toques el flabiol fas música. Quan toques el flobiol, et fons en la música, la gent, les muntanyes, la història...

Enviat per Jordi de La Xabeba

tapanta

La paraula te temperatura, la del fred de l'hivern, d'aire cru i d'una lleugeresa blava; i olor, la del ferro colat escalfat pel foc i les espurnes i la pell de les castanyes socarrimant-se, d'una dona que en feia al carrer. Perquè en les nits d'hivern, ma mare entrava i ens ajustava la tapanta en el llit per a que no passarem fred, i ens deixava en aquell país on el fred és càlid, com les seues mans.
Aquesta paraula és un localisme que està viu a Castelló (i que apareix al DCVB). La nostra és una llengua fràgil de localismes, però tots els afectes són localistes.

Enviat per Ferran Archilés, Castelló de la Plana-València

xerric

No sé perquè però les paraules que recordes sempre són de la teva infantesa. Aquest soroll era el que el meu pare ens transmitia quan feia el traguet de ví del porró o quan anàvem amb ell al taller de fuster de l'oncle Miquel i amb el xerric-xerrac tornava a escoltar aquest so. I quan erem a taula i menjàven la sopa, no hi havia manera de fer-ho en silenci, perque el meu pare se la menjava fent xerrics. Jo sempre sentia com una vergonya quan menjàven a taula, sobretot la sopa de Nadal.

Enviat per Roser de Chào ông Viêt Nam

xiuxiuejar

la veu dolça, en veu molt baixa quan tant el pare, el germà i l'espòs parlaven. Perquè sempre homes ?

Enviat per Roser de Chào ông Viêt Nam

dimecres, 12 de novembre del 2008

argilaga

quan era xicoteta i pujàvem al poble a collir cireres, mon tio em deia sempre que havia netejat el camp d'argilagues perquè jo no prenguera mal. Era un home molt alt i molt fort i feia una miqueta de por, però que traguera les argilagues per mi em pareixia una cosa molt dolça, quasi tan dolça com la seua manera de pronunciar la paraula, amb una g preciosa que a mi no m'ix.

Enviat per Maria d' El meu país d'Itàlia

enyorar-se

verb subtilment reflexiu, acció d'enyorar reflexivament, com diu Kundera l'enyor en té prou amb ell mateix, amb la seua pròpia emoció. Jo m'enyore, sempre, d'algú, d'un lloc, d'un temps...no puc saber quan m'atacarà l'àcid proustic, ni a quin dels meus sentits li tocarà encendre l'espurna de l'enyor. Estellés enyorava un temps que no era vingut encara, jo, sovint, m'enyore d'una ciutat que no existeix i que, potser, no ha existit mai.

Enviat per Maria d' El meu país d'Itàlia