quan era xicoteta i pujàvem al poble a collir cireres, mon tio em deia sempre que havia netejat el camp d'argilagues perquè jo no prenguera mal. Era un home molt alt i molt fort i feia una miqueta de por, però que traguera les argilagues per mi em pareixia una cosa molt dolça, quasi tan dolça com la seua manera de pronunciar la paraula, amb una g preciosa que a mi no m'ix.
Enviat per Maria d' El meu país d'Itàlia
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
Supose que es tracta de la mateixa "g" de l'italià normatiu, oi? és a dir, el so que en alfabet fonètic internaconal es representa pel dígraf dj
sí, crec que és la mateixa, dolça dolça
A les argilagues es passa el mateix que amb les roses...Punxen, però quan floreixen son molt boniques. A més, tenen moltes utilitats: per encendre el foc, per taponar aigüeres que vessen als pous i evitar que entren serps. En fi, moltes vegades una planta menyspreada.
Publica un comentari a l'entrada