verb subtilment reflexiu, acció d'enyorar reflexivament, com diu Kundera l'enyor en té prou amb ell mateix, amb la seua pròpia emoció. Jo m'enyore, sempre, d'algú, d'un lloc, d'un temps...no puc saber quan m'atacarà l'àcid proustic, ni a quin dels meus sentits li tocarà encendre l'espurna de l'enyor. Estellés enyorava un temps que no era vingut encara, jo, sovint, m'enyore d'una ciutat que no existeix i que, potser, no ha existit mai.
Enviat per Maria d' El meu país d'Itàlia
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada