condicions

Tothom hi pot participar, amb totes les paraules que vulga i quan vulga, envieu la paraula amb la definició a diccionariafectiu@gmail.com

dilluns, 17 de novembre de 2008

braser

un recipient de ferro que les meves ties cosidores preparaven, tot d'una en haver dinat, en un terradet.Decantaven la cendra cap a les voreres i, enmig, hi posaven dues palades de molinada: pinyola d'oliva premsada. La molinada era més mala d'encendre, però aguantava el caliu encès molt més temps. Damunt la molinada, una palada de carbonissa perquè prengués més fàcilment. La carbonissa eren petits fragments de carbó, més llarguers; branquillons de palla negra més inflamable. Coronant el turó de carbonissa, el 'dimoni': un pot de llauna de conserves esculat a cada banda; les dues bases del cilindre eren franques. Xemeneia i torre.Ruixaven la carbonissa, també el dimoni, amb esperit: alcohol metílic, i hi acostaven un misto encès. De sobte començava a navegar, entre les aigües de fals moaré de la flama escampada, una somiadora medusa com una gleva de sang aristocràtica; també contràctil com una flegma. La fràgil ballarina malgirbada amb tul blavís molt esqueixat, fàcilment era abatuda amb la violenta mà de moro d'una ratxa de tramuntana i s'extingia sense arribar a senyar, voltant el perímetre del dimoni, la sang d'una escarrinxada. Era com un vapor que el celistre del nord afegia al seu allau d'agulles de cosir i sentors de l'ensaïmada que coïen a la fleca del cantó, unes agulles que envoltaven els nombrosos grops d'un portam de sepí que després de la guerra era com el paper de fumar, de prim. I amb el grop espesseït, l'escletxa que l'envoltava, per més rodona que fos no mesurava el coratge dels faquirs. Així esvanida talment la tènue boira que s'esfilegassa amb el primer raig de sol o el baf d'una olla que han destapada per mirar si bull, i, tot seguit, la tapen, les cosidores esquitxaven amb un nou ruixat, més generós, d'esperit, per convocar noves fantasmes blaves. A la fi, la Pelagia noctiluca, una incitant dansarina dels sets vels, ara més retorçada gràcies al ventador de la cuina fet amb tires de llatra una al costat de l'altra que les cosidores havien repuntat amb la Singer i l'havien enrodonit com un pai-pai amb quatre estisorades i havien convençut el seu germà perquè hi posàs un mànec d'ullastre. La ballarina, que segons com la mirava em feia el mateix efecte que el fregall d'espart que hi havia al rentador de la cuina, em despertava la nostàlgia d'un petit grumer que al final de l'estiu havia deixat solitari a la platja: un que em respectava. Estones, semblava un manat d'estopa, aquella ballarina que sovint s'esfilegassava blanca. Però no era una desvergonyida, això no: com més ens coneixíem, més rubor confitava. Arribava a tenir tot el redol del dimoni més vermell que una magrana. Devia ser una medusa puritana. Les ties sentien la melodia de la senyora Elena Francis i era una corredissa cap a la ràdio amb el braser, però el dimoni queia, jo l'agafava i ara sí que el borm em feia urticària: m'hi posaren vinagre. Ara, el braser, davant la ràdio, feia un efecte més tost litúrgic. Tot el temps que la senyora Francis va xerrar, una capa de grisalla es vellutava damunt la carbonissa: allò sí que n'era de puritanisme! Però les ties, amb una cullera vella, decantaven la capa i feien aparèixer uns redols de carbonissa que eren com grillons de mandarina, i fins i tot s'inflamaven els grans de magrana de la pinyola: eren els fruits d'una sensació de confort i de felicitat perfectes i jamai rescabalades. Sovint, arran de la cullera s'hi originaven guspires com les que amollava la pedra que l'esmolador duia damunt la roda de darrere de la bicicleta. I tant si duien mitges, ara totes foradades, com si duien mitjons, i en conseqüència anaven amb les cames plenes de vaques, les meves ties, ara alises, hi posaven la banastra.

Enviat per x de L'hidroavió apagafocs