condicions

Tothom hi pot participar, amb totes les paraules que vulga i quan vulga, envieu la paraula amb la definició a diccionariafectiu@gmail.com

dilluns, 29 de desembre del 2008

marmolar

Cadascú s'enfada a la seua manera; supose que per això els pobles tenim moltes maneres diferents d'enfadar-nos, d'expressar molèstia respecte a l'actitud d'un altre, i els verbs relacionats amb això varien de comarca en comarca. Per La Font d'En Carròs si una autoritat s'enfada amb un xiquet existeix el verb "marmolar". Originalment es referiria a algun tipus de renec en veu baixa, perquè l'origen segons el Diccionari Català-Valencià-Balear és el mateix que el verb murmurar. En tot cas, ara els pares o els mestres o les persones majors marmolen als xiquets quan fan una cosa mal feta. Es dóna la curiositat que a la Vila Joiosa el verb utilitzat per quan un pare o un mestre esbronca o s'enfada amb un xiquet és el "funyar", que té origen en el "refunfunyar".

Enviat per Marta Insa de Marta Insa. Apunts diaris

a garró

Manera de dur els mitjons caiguts sobre els turmells, molt habitual en la meva infantesa. Les noves tendències en l'ús de les fibres - o simplement la mala sort - fa que al cap dels anys hi tornem.

Enviat per Albert Vila de De debò som una nació?

divendres, 19 de desembre del 2008

crostó

Durant la meva infància el crostó del rodó, que anava a buscar al forn l'avi, era l'esmorzar ineludible de cada dissabte pel matí, sucat amb tomàquet i embotit. L'acompanyament, prou estrafolari, era llet amb cacau en pols.
També remet als anys tendres, l'expressió "te tocaré el crostó", senyal inequívoc que n'havies fet alguna, encara que no massa grossa, perquè sempre m'ha semblat una advertència tendra.

Enviat per Roger Prims de Sense fruir de l'estipendi

dijous, 18 de desembre del 2008

trobar a faltar

Aquesta és una l'expressió bonica (enyorar m'agrada menys) i evidentment té un significat especial per a tothom. És un sentiment primitiu, bàsic, contradictori de vegades. Si tu has estimat molt, moltíssim , trobes a faltar amb la mateixa intensitat. Per aixó, potser, jo trobe a faltar cada día la meua mare, va anar-se molt prompte, massa. Però aquest és l'únic sentiment que em fa sentir be, quan la trobe a faltar crec que la tinc més a prop, si jo la recorde i la trobe a faltar ella no se n'anirà del tot.......això pense....que mai se n'anirà del tot.

Enviat per Paqui C C

nadir

Nadir, atzucac, són paraules eufòniques, boniques, com altres amb a, u, i, gaudi. però nadir, com kamtchatka, també és un nom/lloc per a resistir. quan t. es va quedar embarassada tot va començar a anar molt malament. cinc anys desprès nadir i t. van marxar ben lluny i d’això ja fa quinze anys. però nadir encara és un nom/lloc per a resistir.

Enviat per Kat

dilluns, 15 de desembre del 2008

grill

(m.): Nom que es dóna a cadascuna de les parts de que consta unataronja. Un comentarista del meu bloc m'ha fet pensar en els grills de la taronja i també en la meva infància: Monpare me disposava els grills detaronja en una tirallonga damunt de la taula per a què me'ls mengés. A mi la seva acidesa m'esgarrifava i amb aquest joc me'ls menjava com si res, d'un en un. Quan he tingut fills he fet el mateix per aconseguir que no fos una tasca inacabable el fet de menjar-se una taronja.

Hi ha també la paraula homòfona:
grill (m.): per anomenar insectes ortòpters
I encara una altra accepció
grill (m.):brot que surt d'una llavor quan germina,que dóna el derivat:

grillat, -ada: per referir-se metafòricament a una persona que es trastoca, torna foll, -a. A mi aquesta accepció em sembla divertida per anomenar una persona excèntrica; és, a parer meu, molt genuïna.

Enviat per Victòria d'El pèndol de petites oscil·lacions

ronser, -a

Adj.(m. i f.) Es diu de les persones que difereixen feralguna cosa, que es distreuen de les obligacions o les fan de mala gana.Aquesta paraula va lligada a la meva infància. Me la deia mumare quanhavia de fer algun encàrrec i no m'hi posava: "No facis la ronsera". Arali dic jo:"Mumare no facis la ronsera" quan vull que anem a caminar.

Enviat per Victòria d'El pèndol de petites oscil·lacions

diumenge, 14 de desembre del 2008

trellat

Per definir este concepte s'ha de tindre molt d'ell, per no enganyar-se, o, la pròpia definició, deixarà de tindre'n. Sense dubte, quan dius o fas alguna cosa ben feta, en tens. Quan dius o fas una destrosa o animalada, no en tens. Moltes expresions ens venen al cap amb esta paraula, les hem sentit moltes vegades. Supose que es diuen tant perquè este món la troba a faltar. Personalment, quan faig alguna cosa, només espere que tinga trellat.

Enviat per Trellat

dimarts, 9 de desembre del 2008

xup-xup

aquesta és l'abracadabra que obre els meus records d'infància; la cuina, amb l'àvia sempre seriosa, sempre vestida de negre rigorós, feinejant amunt i avall entre cassoles. Tot, segons ella, havia de fer xup-xup: els farcellets de carn, el rostit, els zepelins -que és com ella anomenava els calamars farcits... Quan el sucre fos començava a fer xup-xup era també el senyal que s'hi podien tirar les ametlles torrades i abocar-ho després tot sobre el marbre, per fer aquells caramels que tan ens agradaven...Ara els plats ja no han de fer xup-xup, han de coure a molt baixa temperatura...

Enviat per Joan Sala de Base de badades

eixida

A casa l’avi, al Vallés, hi havia una eixida. Tota ella era plena de paraules que avui en dia se senten poc. Hi havia un pou tancat amb pany, dos safarejos amb aigua gelada, una comuna pudenta, una mesquita sota la comuna, una cambra amb una bicicleta d’un amic que va marxar a la guerra i que mai va tornar, les dalles, els magallons i els xapos de l’ hort, els corrals de conills i gallines.
L'eixida era el lloc on s’havia de demanar permís per anar-hi. Hi havia massa coses perilloses o valuoses per deixar còrrer les criatures totes soles.
Amb els anys van desaparèixer els animals i les flors es vàren assecar quedant uns branquillons secs plantats en llaunes d’olives. També va morir l’avi, el món començava a canviar.

Enviat per Jordi Carbonell de De Les Corts a Gràcia

dissabte, 6 de desembre del 2008

bancal

sin.: pertinàcia, obstinació, paciència, segles, suor, llegat.
Paisatge familiar, secà, olives, ametlles, el Mas de l'andalús, la Sort. Crec que des de xicoteta vaig respectar aquest paisatge com allò que era, el símbol de la supervivència, de la saviesa i del treball. Després, tornant de gran, sovint pense que la llet, el pa i les taxes universitàries de molts de nosaltres les han pagades les mans que, durant segles, amb pedres, van aconseguir conrear la muntanya i fer-la seua. Hi ha certes vistes del Maestrat que em commouen amb la seua orografia de la pobresa i de l'obstinació, jo sóc d'eixe llinatge, l'han feta les mans dels meus avis.
Una de les 'històries familiars' més velles que corria per casa acaba amb la frase: ...i el va acaçar a cantalades per tots los bancals del terme. Se'm va quedar gravada, potser perquè acaçar, cantal i bancal són plenes d'as i perquè, a més, tenen una forta càrrega d'acid proustic.
(v. marge)

Enviat per maria d'El meu país d'Itàlia

oblit

l'oblit és el nostre enemic. L'oblit esborra la memòria, ens allunya del nostre passat. Per molt que el país veí i les classes dominants insisteixin, l'oblit no es pot imposar; és feina nostra mantenir-lo ben allunyat i conservar viva la capacitat de recordar, de saber què volem i què no. I no deixar-nos trepitjar.

Enviat per Somiatruites de Dig for Victory

divendres, 5 de desembre del 2008

Liorna

I. 1. Recer, refugi, país del dissabte.
2. Bibliòpolis sefardita per antonomàsia.
II. Ciutat de Toscana, port de mar, anomenada en italià Livorno; cast. Liorna.
Loc.—a) Ves-te'n a Liorna!: es diu per enviar a mal viatge (Mall., Men.).—b) Enviar a Liorna: enviar a filar, a mal viatge (Mall., Men.).
Refr.
—«A Liorna, qui hi va, no torna» (Bal.).
Sinòn.: 1, Ferrara, Venècia, Pisa, Florència; Amsterdam,
Bordeus, Londres; Estambul, Tetuan, Alger, El Caire, Rodes, Salònica, Jerusalem
.
Antòn.: 2, Mallorca, Menorca, Eivissa; Barcelona, Girona, etc.; València, Castelló, Elx, Xàtiva, Gandia, etc.; Madrid, Toledo, Sevilla, Valladolid, Ciudad Real, Segòvia, etc.; Lisboa, Porto, Évora, etc.; Mèxic, Rio de Janeiro, Bahia, Santo Domingo, etc.
Etim.: derivat xenòfil i acollidor dels afectats per la por, per la basarda, per la persecució, per la infinita capacitat de causar horror que pot posseïr l'espècie humana. Amb components semítics llunyans i quotidians alhora, l'exònim Liorna hauria de perdurar, en la llengua catalana original dels qui marxaren i reeixiren a dur la seua esperança al bon port del recer, inscrit en les mateixes pedres que alguns segles després van servar per sempre més l'esperança escarrufada del «Nie wieder». Els qui romangueren s'acostumaren a dir Ves-te'n a Liorna! amb la idea d'enviar a mal viatge, ans, sense saber-ho, els que així deien, no podien somiar d'enviar a viatge més plaent i adelerat els que eren objecte del reny.
És l'únic cas de la llengua catalana en què el sol es pon per la banda que queda al llevant de Castella i per Mallorca s'apaga. I no caldria oblidar-ho («Ab tal dolor, que no sé hon / haja refugi 'n port del món»). En català, els colors històrics de la ciutat són tots aquells que hom troba després del darrer blau i que ja hom no els pot deixar mai més.

Enviat per Jesús de Prado Plumed de Perure Alfonso פירורי אלפונשו

marge

El paisatge de les muntanyes del meu poble està solcat de màrgens de pedra seca que van bastir moltes mans anònimes. Al cap de tants anys, aquestes parets encara sostenen franges estretes de terra eixuta en què ja no es distingeixen les antigues oliveres dels matolls salvatges. Tanta feina debades, segurament. Però a mi m’agrada buscar des de la finestra del cotxe el perfil de les pedres i comprovar que arriben fins gairebé al capdamunt de la carena. Els màrgens són també una metàfora de la perseverança dels nostres avantpassats, que no es rendien a passar gana i a no ser amos de res.

Enviat per Teresa Tort

dijous, 4 de desembre del 2008

mostatxó

Peça de pasta dolça, de forma circular, composta de farina, oli, sucre i ou, i cuita al forn. L'àvia sempre ens feia mostatxons per berenar i esmorzar. Quan tornava de l'escola i pujava a al pis, ja sentia la olor i corrents entrava a la cuina, on els mostatxons estàven ja a punt per menjar. Una presa de xocolata, un parell de mostatxons.Uns moments del dia que molt sovint em vénen a la memòria.

Enviat per Roser de Chào ông Viêt Nam

panarra

Crec que a casa dels meus pares sempre van tractar despectivament els panarres, com si fossin una mica pobres d'esperit. Sempre havia pensat que era una paraula típicament catalana; però ara descobreixo que en castellà es pot dir "paniego": no l'he sentida emprar en la vida.

Enviat per allau de The Daily Avalanche

dimarts, 2 de desembre del 2008

voliaina

Voliaina té la gràcia -almenys per a mi i la meva família- de simbolitzar, al mateix temps, intempèrie i aixopluc. M'explico: les voliaines poden ser de neu o de foc, de manera que un dia molt cru d'hivern hi ha les voliaines de neu que van caient a fora, a la intempèrie i, dins de casa, unes voliaines de foc (guspires) s'enfilen xemeneia amunt (a voltes surten per la xemeneia i es troben, totes dues menes de voliaina, i es barregen sota el cel gris). És una paraula que només dir-la ja em fa estremir; de fred i de calidesa de la llar.

Enviat per Ramon Erra d'El camp de l'Erra

dengue

Quan era petit, era molt cançoner (q.v.) per menjar (ara també). La meva mare em deia: "Nen, no siguis dengue!". De gran vaig descobrir que el dengue és una malaltia tropical. No sé si la meva mare estava emprant un castellanisme (un dengue és com un escarafall); però ara, quan els meus germans se'n foten de mi em diuen "Dengue, que ets un dengue!"

Enviat per allau de The Daily Avalanche

cançoner/a

No sé perquè un adjectiu tan musical s'aplica a gent tant poc disposada a fer la feina. Però jo, que sóc cançoner per tantes coses, també sóc un melòman compulsiu.

Enviat per allau de The Daily Avalanche

dilluns, 1 de desembre del 2008

facècia

Ho recordo de la meva àvia, "no m'expliquis més facècies". Històries exagerades, inventades, o distorsionades. Del llati "facetia" (facies o facere?). En castellà em trasllada directament a les "aventis" del Juan Marsé.

Enviat per Pratinsky de l'agulla, el paller i les ulleres

plaer

(v. esgarrifança) És com esgarrifança però sempre és més curt, ja es veu en la pròpia paraula.

Enviat per Jordi Carbonell de De Les Corts a Gràcia

esgarrifança

És una paraula que comença al dit gros del peu i s’acaba a la punta dels cabells, et recorre tot el cos.

Enviat per Jordi Carbonell de De Les Corts a Gràcia