sin.: pertinàcia, obstinació, paciència, segles, suor, llegat.
Paisatge familiar, secà, olives, ametlles, el Mas de l'andalús, la Sort. Crec que des de xicoteta vaig respectar aquest paisatge com allò que era, el símbol de la supervivència, de la saviesa i del treball. Després, tornant de gran, sovint pense que la llet, el pa i les taxes universitàries de molts de nosaltres les han pagades les mans que, durant segles, amb pedres, van aconseguir conrear la muntanya i fer-la seua. Hi ha certes vistes del Maestrat que em commouen amb la seua orografia de la pobresa i de l'obstinació, jo sóc d'eixe llinatge, l'han feta les mans dels meus avis.
Una de les 'històries familiars' més velles que corria per casa acaba amb la frase: ...i el va acaçar a cantalades per tots los bancals del terme. Se'm va quedar gravada, potser perquè acaçar, cantal i bancal són plenes d'as i perquè, a més, tenen una forta càrrega d'acid proustic.
(v. marge)
Enviat per maria d'El meu país d'Itàlia
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Jo sóc una mica com Josep Pla: trobo que els paisatges més bells són aquells que delaten la mà de l'home (i de la dona). Doneu-me bancals, terrasses, murets de pedra, doneu-me Menorca, Bali o el Mestrat i us ben regalo els Pirineus.
uf si em poso a xarrar de la pedra en sec, dels bancals i dels masos...no acabo!
Publica un comentari a l'entrada