El paisatge de les muntanyes del meu poble està solcat de màrgens de pedra seca que van bastir moltes mans anònimes. Al cap de tants anys, aquestes parets encara sostenen franges estretes de terra eixuta en què ja no es distingeixen les antigues oliveres dels matolls salvatges. Tanta feina debades, segurament. Però a mi m’agrada buscar des de la finestra del cotxe el perfil de les pedres i comprovar que arriben fins gairebé al capdamunt de la carena. Els màrgens són també una metàfora de la perseverança dels nostres avantpassats, que no es rendien a passar gana i a no ser amos de res.
Enviat per Teresa Tort
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Què bonica, m'envia directament a la paraula bancal, que algú podria escriure i enviar-me...
Després del 1939, ja probablement en acabant l'any 1936, al poble de mon pare, Otero de Herreros, dins de la terra i comunitat de Segòvia, que ara en diuen «província», tots els camps dels vessants de la Serra del Guadarrama van ser dividits i van acabar en les mans, com per miracle, dels ricos: l'alcalde, el farmacèutic, el president de la Diputació Provincial, l'amo de la fàbrica de pissarres i rajoles, el comte de Puñonrostro de las Vegas, etc., etc. Tots eixos camps eren, abans de la guerra, tierra del común, deveses on pasturaven els ramats i per on passava el Camí Reial de la Mesta. Abans de la guerra, no hi havia cap linde, la forma que tenen per aquella terra d'anomenar els màrgens. Després, tota la serra, sencera de banda a banda, està dividida per línies, bellíssimes però sinistres, de pedra granítica que va anar criant molsa amb el pas dels anys. Estes línies, els meus avantpassats directes les coneixen bé: van ser ells qui les van plantar, fent d'obres arreu de la comarca. M'agrada este «marge» català que em salvarà del sentiment de tristor que m'envaïx cada vegada que veig les divisions de la serra d'on prové la meua família.
Publica un comentari a l'entrada