A casa els pares tenen llar de foc, un fet extraordinari en la vida metropolitana actual. Quantes hores no hi passava la iaia de casa sempre en el mateix racó i sempre en la mateixa cadira... El foc reuneix la família, cou alguns aliments i escalfa els cossos. I també crema troncs. Per això, normalment cap a les darreries de setembre, mons pares es fan portar dos o tres mil quilos de llenya. Arriba el camió a primera hora del matí, descarrega davant de l'entrada del pàrquing i aquí comença la meva feina (amb el meu germà, de tant en tant, com enguany): fer el feixiner. El feixiner és la construcció que aplega els troncs col·locats d'una manera més o menys harmònica. Això és, el nostre cas, aixecar tres parets de troncs (la quarta és paret de la casa) on cada fila té un sentit diferent de les adjacents, i on es manté també un cert equilibri en les mides dels troncs de cada fila. Arquitectura d'estar per casa i per fruir de la casa.
Enviat per Puigmalet del Gazophylacium
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
A casa meva també érem molts feixiners, sense conèixer aquesta paraula. Fa poc temps, d'això, per tant podríem dir que érem, simplement, uns pringats. Però uns pringats feliços, que consti! I a sobre havíem d'anar fent viatges des del magatzem al segons pis uns dos cops per persona i dia, per alimentar una estufa insaciable. Fins que va arribar la calefacció de gas, quina pena! (i quina comoditat)
Gràcies pel record. Reivindiquem les feixines i les llars de foc!
Fa gràcia aquest ús adjectival del nom feixiner. M'alegra haver despertat records del passat.
La meva difusió d'aquesta bona idea.
Publica un comentari a l'entrada