brúfol

A l’hort que teníem al costat de casa s’hi criaven els gats a cabassos. Hi vivia una de les set germanes de mon iaio a qui li encantava tenir ramats de gats perseguint-se els uns als altres tot el dia, furgant pels amagatalls, maulant amb una tristesa encomanadissa i caçant tot el que es movia. Eren sempre gats brúfols. Ni sabien què era una carantoina ni, per tant, en demanaven. I fugien dels nens del carrer com de l’aigua, perquè n’hi havia que tenien tirada a fer-hi punteria amb la fona.
Al poble també s’estilava molt parlar de les persones brúfoles, que no busquen mai companyia ni conversa. Ara diríem que són asocials o bé que no tenen empatia. Però brúfol és un mot que ens atansa als nostres orígens i que ens parla una miqueta de la nostra forma de viure.

Enviat per Teresa Tort

balòstia

Quan la vaig sentir per primera vegada, tenia uns deu anys i eixia sol del poble per primera vegada en la vida per anar a l'Institut d'Albaida. Allà quan ficaves la pota, quan demostraves que no estaves a l'alçada de les circumstàncies, et deien "balòstia", amb la o molt molt oberta, i t'espantaves de veritat. Al principi em feia molta por, aquesta paraula, però a poc a poc vaig anar assumint-la com a meua. Més tard vaig descobrir que possiblement venia d'una paraula grega que sona exactament igual i que fa referència a la flor del magraner bord. Nosaltres li diem badoc, a aquesta flor tan peculiar. Ara és una de les meues paraules preferides, sobretot quan algú la pronuncia amb aquell accent profund i sonor d'Albaida i em retorna un bri de la màgia de la infantesa.

Enviat per Joan Olivares

bancal

sin.: pertinàcia, obstinació, paciència, segles, suor, llegat.
Paisatge familiar, secà, olives, ametlles, el Mas de l'andalús, la Sort. Crec que des de xicoteta vaig respectar aquest paisatge com allò que era, el símbol de la supervivència, de la saviesa i del treball. Després, tornant de gran, sovint pense que la llet, el pa i les taxes universitàries de molts de nosaltres les han pagades les mans que, durant segles, amb pedres, van aconseguir conrear la muntanya i fer-la seua. Hi ha certes vistes del Maestrat que em commouen amb la seua orografia de la pobresa i de l'obstinació, jo sóc d'eixe llinatge, l'han feta les mans dels meus avis.
Una de les 'històries familiars' més velles que corria per casa acaba amb la frase: ...i el va acaçar a cantalades per tots los bancals del terme. Se'm va quedar gravada, potser perquè acaçar, cantal i bancal són plenes d'as i perquè, a més, tenen una forta càrrega d'acid proustic.
(v. marge)

Enviat per maria d'El meu país d'Itàlia

borinot/a

Bestiola que zumzeja i que es pot fer molt pesada. Tot i així es pot fer servir com a apel·latiu carinyós. També hi ha qui diu que són portadors de bones noves.

Enviat per Jaume Ortí de Temps d'incertesa (com tots)

blog

Comunicació, amics, creixement personal, alegria. Meravellosa eina del món cibernètic.

Enviat per Vicent Baydal de Vent d Cabylia

bondat

Els deu manaments del pare es resumeixen en un: fes bondat.
Tres síl·labes, només.
Dues paraules, aparentment carrinclones, plenes de significat.
Fes bondat vol dir estudia, sigues trempada, si beus no condueixis. Estima amb precaucions sanitàries.
Fes bondat és no fumis, no et droguis, no pugis en moto.
No facis mal a res ni ningú.
Pots anar sola pel bosc. Pots obrir la porta als desconeguts. Pots manifestar-te pacíficament. Pots tornar a casa a qualsevol hora...però fes bondat.
Éra l’unica cosa que em demanaves, pare. Em vas posar seny i llibertat a la mateixa motxila que he transmès als teus néts.
Quasi he complert del tot. Però t’he de confessar... que sóc motera!

Enviat per Esther Suriñach, de Camprodon d' A l'atzar agraeixo

braser

un recipient de ferro que les meves ties cosidores preparaven, tot d'una en haver dinat, en un terradet.Decantaven la cendra cap a les voreres i, enmig, hi posaven dues palades de molinada: pinyola d'oliva premsada. La molinada era més mala d'encendre, però aguantava el caliu encès molt més temps. Damunt la molinada, una palada de carbonissa perquè prengués més fàcilment. La carbonissa eren petits fragments de carbó, més llarguers; branquillons de palla negra més inflamable. Coronant el turó de carbonissa, el 'dimoni': un pot de llauna de conserves esculat a cada banda; les dues bases del cilindre eren franques. Xemeneia i torre.Ruixaven la carbonissa, també el dimoni, amb esperit: alcohol metílic, i hi acostaven un misto encès. De sobte començava a navegar, entre les aigües de fals moaré de la flama escampada, una somiadora medusa com una gleva de sang aristocràtica; també contràctil com una flegma. La fràgil ballarina malgirbada amb tul blavís molt esqueixat, fàcilment era abatuda amb la violenta mà de moro d'una ratxa de tramuntana i s'extingia sense arribar a senyar, voltant el perímetre del dimoni, la sang d'una escarrinxada. Era com un vapor que el celistre del nord afegia al seu allau d'agulles de cosir i sentors de l'ensaïmada que coïen a la fleca del cantó, unes agulles que envoltaven els nombrosos grops d'un portam de sepí que després de la guerra era com el paper de fumar, de prim. I amb el grop espesseït, l'escletxa que l'envoltava, per més rodona que fos no mesurava el coratge dels faquirs. Així esvanida talment la tènue boira que s'esfilegassa amb el primer raig de sol o el baf d'una olla que han destapada per mirar si bull, i, tot seguit, la tapen, les cosidores esquitxaven amb un nou ruixat, més generós, d'esperit, per convocar noves fantasmes blaves. A la fi, la Pelagia noctiluca, una incitant dansarina dels sets vels, ara més retorçada gràcies al ventador de la cuina fet amb tires de llatra una al costat de l'altra que les cosidores havien repuntat amb la Singer i l'havien enrodonit com un pai-pai amb quatre estisorades i havien convençut el seu germà perquè hi posàs un mànec d'ullastre. La ballarina, que segons com la mirava em feia el mateix efecte que el fregall d'espart que hi havia al rentador de la cuina, em despertava la nostàlgia d'un petit grumer que al final de l'estiu havia deixat solitari a la platja: un que em respectava. Estones, semblava un manat d'estopa, aquella ballarina que sovint s'esfilegassava blanca. Però no era una desvergonyida, això no: com més ens coneixíem, més rubor confitava. Arribava a tenir tot el redol del dimoni més vermell que una magrana. Devia ser una medusa puritana. Les ties sentien la melodia de la senyora Elena Francis i era una corredissa cap a la ràdio amb el braser, però el dimoni queia, jo l'agafava i ara sí que el borm em feia urticària: m'hi posaren vinagre. Ara, el braser, davant la ràdio, feia un efecte més tost litúrgic. Tot el temps que la senyora Francis va xerrar, una capa de grisalla es vellutava damunt la carbonissa: allò sí que n'era de puritanisme! Però les ties, amb una cullera vella, decantaven la capa i feien aparèixer uns redols de carbonissa que eren com grillons de mandarina, i fins i tot s'inflamaven els grans de magrana de la pinyola: eren els fruits d'una sensació de confort i de felicitat perfectes i jamai rescabalades. Sovint, arran de la cullera s'hi originaven guspires com les que amollava la pedra que l'esmolador duia damunt la roda de darrere de la bicicleta. I tant si duien mitges, ara totes foradades, com si duien mitjons, i en conseqüència anaven amb les cames plenes de vaques, les meves ties, ara alises, hi posaven la banastra.

Enviat per x de L'hidroavió apagafocs

bufalander

esponjós, ple de porus. Mot aplicat a tot tipus de masses fetes amb farina, com ara la del pa, la dels bunyols o la de la mona de Pasqua. No l'he trobada a cap diccionari, però de segur que té cabuda al Diccionari Afectiu de la Llengua Catalana.

Enviat per Vicent Baydal de Vent d Cabylia

bessó-ona

1 Constel·lació, signe zodiacal

2 Múscul de la cama

3 Paraula, de pronunciació poc agraïda i d’ortografia difícil, que desmenteix allò que tots naixem sols i morim sols.

Concepte envoltat de tòpics que mai aconseguirà copsar la relació especial entre dues persones exposades a la curiositat i la comparació.

Persones que comparteixen ventre i infantesa, amors i lliçons de vida idèntics i simultanis. Clònics naturals, accidents de la genètica.

Sorpresa per als pares. Doble esforç per a la mare. Font de trapelleries, anècdotes i confusions. I felicitat. I complicitats.

Privilegi que fa possible emmirallar-se sense vidres, comunicar-se sense llenguatges, ser immunes a la gelosia i estar sempre acompanyats, malgrat el temps i la distància.

Defecte que et fa parlar en plural sense ser majestàtic, que et posa alerta sense estar en perill, que t’obliga a girar el cap buscant la meitat del teu jo, quan has perdut l’altre. Que és com perdre el nord, que és com perdre-ho tot. I seguir vius a mitges, veient el món amb un sol ull, i escoltant música sense estéreo.

Enviat per Esther Suriñach (Camprodon) d'A l'atzar agraeixo