A l’hort que teníem al costat de casa s’hi criaven els gats a cabassos. Hi vivia una de les set germanes de mon iaio a qui li encantava tenir ramats de gats perseguint-se els uns als altres tot el dia, furgant pels amagatalls, maulant amb una tristesa encomanadissa i caçant tot el que es movia. Eren sempre gats brúfols. Ni sabien què era una carantoina ni, per tant, en demanaven. I fugien dels nens del carrer com de l’aigua, perquè n’hi havia que tenien tirada a fer-hi punteria amb la fona.
Al poble també s’estilava molt parlar de les persones brúfoles, que no busquen mai companyia ni conversa. Ara diríem que són asocials o bé que no tenen empatia. Però brúfol és un mot que ens atansa als nostres orígens i que ens parla una miqueta de la nostra forma de viure.
Enviat per Teresa Tort
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
La meva mare es refereix a brúfol al dia. Quan fa núvol i fred, diu que fa un dia brúfol.
Publica un comentari a l'entrada