caragols

Pluja. Olor de terra banyada a la caseta. Vesprada humida i passeig pels marges cercant-los. Cotxes que passen de tant en tant per la carretera. Les mans dels iaios que m'agarren i la bossa que es va omplint. Tornem pel camí de terra a la caseta, els posem a la gàbia amb fenoll i els guardem a la cotxera. Òbric els ulls i sóc ací, escrivint sobre els records que lentament m'han portat els caragols.

Enviat per Vicent Baydal de Vent d Cabylia

caspellet

Coqueta cruixent típica de Benissa feta de farina, aigua, oli i sal, sense cap tipus de companatge. De menut pensava que la meua àvia els feia expressament per a mi, amb la pasta que sobrava de fer les altres coques de mullador i d'anxova. De major he aprés que els caspellets s'han fet tota la vida, però estic segur que, si no hagueren existit, la meua àvia els haguera inventat expressament per a mi. Encara som els dos grans menjadors de caspellets de la família.

Enviat per Vicent Baydal de Vent d Cabylia

teleia

"Anar a la teleia" (o potser taleia, perquè no l'he trobat en cap diccionari) s'aplica a la persona que, malgrat totes les contrarietats, persevera en el treball i no el deixa fins que l'ha acabat. Seria un mot semblant a "tossuderia", però aplicat a una tasca concreta que cal acabar.

Enviat per Pep de la Baixa Segarra

torcar

Netejar fregant amb drap, paper, etc., sobretot per llevar d'una superfície alguna matèria pastosa, enganxosa. I també, el derivat 'torcamans' (eixugamans).

Enviat per Ferran Suay de Tallers per la llengua

morranguera

Rastre que queda al voltant dels llavis després de menjar -per exemple- xocolata.

Enviat per Ferran Suay de Tallers per la llengua

feredat

Del llatí feritate ('feresa'). 1. Esgarrifança agudíssima a causa d'una por intensa o d'un esglai produït, anormalment, per la percepció sensitiva d'un ésser monstruós (físicament o psicològica), un fet terroríficament imprevist, una terrible casualitat o alguna punyent realitat de l'ànima humana que és impossible, de bestreta, d'explicar en mots plans i raonats. 2. Gran admiració involuntària barrejada d'espant. 3. Sentiment indescriptible i inevitable quan hom beslluma la lògica interna d'un fet o mecanisme extraordinari en termes negatius.

Enviat per Jeroni Maleuff de L'home que no sabia riure

a poqueta nit

Expressió temporal derivada de la més general a boca nit o a boqueta de nit, utilitzada per referir-se al moment en què el dia comença a enfosquir-se. S'utilitza en els mateixos contextos que l'horabaixa mallorquina.

Enviat per Dèlia Amorós d'Escrits d'urgència

xaramita cana

Nom amb què es coneix a Novelda (les Valls del Vinalopó) l'instrument anomenat dolçaina o simplement xaramita en valencià meridional. L'adjectiu cana potser l'hem pres de l'antic canna>cannem, actualment canya, eina indispensable per fer sonar la dolçaina.

Enviat per Dèlia Amorós d'Escrits d'urgència

escudellar

Servir al plat el menjar de la cassola. A casa, però, no s'utilitza sols per a l'escudella sinó que tot tipus d'aliment "s'escudella" al plat. Ha de ser un acte familiar, grupal, mai a soles. Generalment es fa amb un cullerot.

Enviat per Marta A.

conèixer

Aquí com a sinònim de saber. Fam de saber. Instint de saciar el buit, la ignorància o el desconeixement. O simplement, conèixer per gola (gula, al meu poble). És un gana que devora curiositats en forma de sapiència i que no es coneix que tingui un final clar. Ans al contrari: a més saber més dubtes, a més dubtes més ansies de saber... Entenem, doncs, 'conèixer' com a sinònim d'utopia. I adaptant i parafrasejant Eduardo Galeano: "El coneixement està a l'horitzó. M'hi acosto dos passos i ell s'allunya dos passos. Camino deu passos i l'horitzó es desplaça deu passes més. Per molt que camini, no l'atraparé mai . Per què serveix, doncs, el conèixer? Serveix per això: per caminar".

Enviat per Laia Soldevila

riure

Antídot natural que combat multiplicitat de simptomes: tristesa, desengany, culpa, soledat... Es recomana mesclar-lo amb grans dosis d'imaginació, un polsim d'espontaneitat i unes gotes de predisposició. 9 de cada 10 experts recomanen compartir-ne els efectes per aconseguir un major grau d'eficàcia. L'1 per cent restant creu també en el riure'ns de nosaltres mateixos com a teràpia vàlida.
Enviat per Laia Soldevila

meló d'alger

Nom que s'utilitza generalment al País valencià, per referir-se al fruit de la sindriera, que és esfèric o el·lipsoidal, de volum que arriba fins a 40 cm. de diàmetre, de clovella verda i molla vermella, molt dolça quan és ben madura. De l'altre meló se'n sol dir 'meló de tot l'any'.

Enviat per Ferran Suay de Tallers per la llengua

balòstia

Quan la vaig sentir per primera vegada, tenia uns deu anys i eixia sol del poble per primera vegada en la vida per anar a l'Institut d'Albaida. Allà quan ficaves la pota, quan demostraves que no estaves a l'alçada de les circumstàncies, et deien "balòstia", amb la o molt molt oberta, i t'espantaves de veritat. Al principi em feia molta por, aquesta paraula, però a poc a poc vaig anar assumint-la com a meua. Més tard vaig descobrir que possiblement venia d'una paraula grega que sona exactament igual i que fa referència a la flor del magraner bord. Nosaltres li diem badoc, a aquesta flor tan peculiar. Ara és una de les meues paraules preferides, sobretot quan algú la pronuncia amb aquell accent profund i sonor d'Albaida i em retorna un bri de la màgia de la infantesa.

Enviat per Joan Olivares

orni

Fer veure que no has vist el que és evident. Tindría similituds relativament properes amb expressions com 'fer-se el suec', i una mica més llunyana a 'com si sentís ploure'.

Enviat per Pratinsky de l'agulla, el paller i les ulleres

llunes

Així, dit en plural, les llunes són els cicles lunars que eixien i encara ixen al calendari Zaragozano. El més fascinant és que si ho diuen no és per pur interès astronòmic sinó per la utilitat que té saber-ho a l'hora de, per exemple, sembrar les pataques. Tan a lluny, allà dalt dels nostres caps, i tan present entre nosaltres, i no només en les balades.

Enviat per Dani Monfort d'El cadafal

obaga

Potser deu ser universal i intemporal la idea sobre la dualitat que percebem en allò que ens envolta: el bé i el mal, el dia i la nit, el blanc i el negre, el yin i el yang i totes les meitats complementàries d’una mateixa unitat. També el solà i l’obaga del nostre paisatge.
Recordo amb nitidesa el moment que vaig entendre què era l’obaga. Era un dia d’estiu al tros que tenien els meus oncles a la muntanya. Des de l’esplanada de davant la caseta, ma tia em mostrava la cara il·luminada del coster del solà, amb els ametllers carregats i els pins esplèndids tocant a la carena. Tombant-nos, ens quedava davant dels ulls l’altre vessant de la vall tancada i estreta: una paret ombrívola, amb matolls escarransits; l’esquena d’un altre solà que ens era invisible des de la nostra posició. Bonic i metafòric.

Enviat per Teresa Tort

galtufes

La galta és la part de la cara que va des dels ulls i les temples fins a la barba.Aquesta definició asèptica pot servir per designar les meues galtes, però mai podrà servir per referir-se a les de la meua filla. Ella no té galtes, ella té galtufes, perquè no pot dir-se igual la meua barba mal afaitada que la seua delicada pell de pocs dies de vida. Mai podrà ser el mateix la seua careta ruboritzada després de prendre el pit i la meua resseca pel vent de la muntanya.

Enviat per Robin de la Murta

perdre

“Perdre l’oremus”.
No cal ni dir-ho, que la segona vocal del verb llatí es pronuncia oberta, improbablement oberta (clar que ves a saber…) a les terres de de Castelló. Sempre ha planat el misteri del grau d’enteniment que les masses de fidels, devots i saludats catòlics romans en tenien de la missa en la llengua sacra. Però, l’ús popular en feia dels misteris un territori quotidià; se n’apropiava dels seus sentits més alts per a convertir-los en gens místiques realitats. Com si diguerem la transubtansicació del verb, però a l’inrevés. D’això a convertir a algú una mica atrotinat en «l’axiamo » (ço és: un ecce-homo) només hi ha que un pas.

Enviat per Ferran Archilés. Castelló de la Plana-València

morrandes

Sempre després d'allò bo. No pots acabar amb morrandes si allò que les provoca no val, i molt, la pena. T'ho recordaven seguit seguit de menut i ho recordes, ja grandet, de tant en tant.

Enviat per Miquel Torres de l'illa sense costes

mostós

No és ben bé brut, tampoc apegalós.
És molt senzill: si la cervesa acaba de vessar sobre la barra, aquesta resta apegalosa el que queda de nit; si hi ha cendra, i rodals misteriosos, i gots mig buits, i llavors vessa la cervesa, estem a tocar d'una barra bruta; quan és mostosa, no sabem ni des de quan, ni per què, només sabem que cal evitar el contacte entre pell i barra.
Amb el colze degudament protegit, evidentment, podem fer el que vulguem.

Enviat per Miquel Torres de l'illa sense costes