xup-xup

aquesta és l'abracadabra que obre els meus records d'infància; la cuina, amb l'àvia sempre seriosa, sempre vestida de negre rigorós, feinejant amunt i avall entre cassoles. Tot, segons ella, havia de fer xup-xup: els farcellets de carn, el rostit, els zepelins -que és com ella anomenava els calamars farcits... Quan el sucre fos començava a fer xup-xup era també el senyal que s'hi podien tirar les ametlles torrades i abocar-ho després tot sobre el marbre, per fer aquells caramels que tan ens agradaven...Ara els plats ja no han de fer xup-xup, han de coure a molt baixa temperatura...

Enviat per Joan Sala de Base de badades

eixida

A casa l’avi, al Vallés, hi havia una eixida. Tota ella era plena de paraules que avui en dia se senten poc. Hi havia un pou tancat amb pany, dos safarejos amb aigua gelada, una comuna pudenta, una mesquita sota la comuna, una cambra amb una bicicleta d’un amic que va marxar a la guerra i que mai va tornar, les dalles, els magallons i els xapos de l’ hort, els corrals de conills i gallines.
L'eixida era el lloc on s’havia de demanar permís per anar-hi. Hi havia massa coses perilloses o valuoses per deixar còrrer les criatures totes soles.
Amb els anys van desaparèixer els animals i les flors es vàren assecar quedant uns branquillons secs plantats en llaunes d’olives. També va morir l’avi, el món començava a canviar.

Enviat per Jordi Carbonell de De Les Corts a Gràcia

bancal

sin.: pertinàcia, obstinació, paciència, segles, suor, llegat.
Paisatge familiar, secà, olives, ametlles, el Mas de l'andalús, la Sort. Crec que des de xicoteta vaig respectar aquest paisatge com allò que era, el símbol de la supervivència, de la saviesa i del treball. Després, tornant de gran, sovint pense que la llet, el pa i les taxes universitàries de molts de nosaltres les han pagades les mans que, durant segles, amb pedres, van aconseguir conrear la muntanya i fer-la seua. Hi ha certes vistes del Maestrat que em commouen amb la seua orografia de la pobresa i de l'obstinació, jo sóc d'eixe llinatge, l'han feta les mans dels meus avis.
Una de les 'històries familiars' més velles que corria per casa acaba amb la frase: ...i el va acaçar a cantalades per tots los bancals del terme. Se'm va quedar gravada, potser perquè acaçar, cantal i bancal són plenes d'as i perquè, a més, tenen una forta càrrega d'acid proustic.
(v. marge)

Enviat per maria d'El meu país d'Itàlia

oblit

l'oblit és el nostre enemic. L'oblit esborra la memòria, ens allunya del nostre passat. Per molt que el país veí i les classes dominants insisteixin, l'oblit no es pot imposar; és feina nostra mantenir-lo ben allunyat i conservar viva la capacitat de recordar, de saber què volem i què no. I no deixar-nos trepitjar.

Enviat per Somiatruites de Dig for Victory

Liorna

I. 1. Recer, refugi, país del dissabte.
2. Bibliòpolis sefardita per antonomàsia.
II. Ciutat de Toscana, port de mar, anomenada en italià Livorno; cast. Liorna.
Loc.—a) Ves-te'n a Liorna!: es diu per enviar a mal viatge (Mall., Men.).—b) Enviar a Liorna: enviar a filar, a mal viatge (Mall., Men.).
Refr.
—«A Liorna, qui hi va, no torna» (Bal.).
Sinòn.: 1, Ferrara, Venècia, Pisa, Florència; Amsterdam,
Bordeus, Londres; Estambul, Tetuan, Alger, El Caire, Rodes, Salònica, Jerusalem.
Antòn.: 2, Mallorca, Menorca, Eivissa; Barcelona, Girona, etc.; València, Castelló, Elx, Xàtiva, Gandia, etc.; Madrid, Toledo, Sevilla, Valladolid, Ciudad Real, Segòvia, etc.; Lisboa, Porto, Évora, etc.; Mèxic, Rio de Janeiro, Bahia, Santo Domingo, etc.
Etim.: derivat xenòfil i acollidor dels afectats per la por, per la basarda, per la persecució, per la infinita capacitat de causar horror que pot posseïr l'espècie humana. Amb components semítics llunyans i quotidians alhora, l'exònim Liorna hauria de perdurar, en la llengua catalana original dels qui marxaren i reeixiren a dur la seua esperança al bon port del recer, inscrit en les mateixes pedres que alguns segles després van servar per sempre més l'esperança escarrufada del «Nie wieder». Els qui romangueren s'acostumaren a dir Ves-te'n a Liorna! amb la idea d'enviar a mal viatge, ans, sense saber-ho, els que així deien, no podien somiar d'enviar a viatge més plaent i adelerat els que eren objecte del reny.
És l'únic cas de la llengua catalana en què el sol es pon per la banda que queda al llevant de Castella i per Mallorca s'apaga. I no caldria oblidar-ho («Ab tal dolor, que no sé hon / haja refugi 'n port del món»). En català, els colors històrics de la ciutat són tots aquells que hom troba després del darrer blau i que ja hom no els pot deixar mai més.

Enviat per Jesús de Prado Plumed de Perure Alfonso פירורי אלפונשו

marge

El paisatge de les muntanyes del meu poble està solcat de màrgens de pedra seca que van bastir moltes mans anònimes. Al cap de tants anys, aquestes parets encara sostenen franges estretes de terra eixuta en què ja no es distingeixen les antigues oliveres dels matolls salvatges. Tanta feina debades, segurament. Però a mi m’agrada buscar des de la finestra del cotxe el perfil de les pedres i comprovar que arriben fins gairebé al capdamunt de la carena. Els màrgens són també una metàfora de la perseverança dels nostres avantpassats, que no es rendien a passar gana i a no ser amos de res.

Enviat per Teresa Tort

mostatxó

Peça de pasta dolça, de forma circular, composta de farina, oli, sucre i ou, i cuita al forn. L'àvia sempre ens feia mostatxons per berenar i esmorzar. Quan tornava de l'escola i pujava a al pis, ja sentia la olor i corrents entrava a la cuina, on els mostatxons estàven ja a punt per menjar. Una presa de xocolata, un parell de mostatxons.Uns moments del dia que molt sovint em vénen a la memòria.

Enviat per Roser de Chào ông Viêt Nam

panarra

Crec que a casa dels meus pares sempre van tractar despectivament els panarres, com si fossin una mica pobres d'esperit. Sempre havia pensat que era una paraula típicament catalana; però ara descobreixo que en castellà es pot dir "paniego": no l'he sentida emprar en la vida.

Enviat per allau de The Daily Avalanche

voliaina

Voliaina té la gràcia -almenys per a mi i la meva família- de simbolitzar, al mateix temps, intempèrie i aixopluc. M'explico: les voliaines poden ser de neu o de foc, de manera que un dia molt cru d'hivern hi ha les voliaines de neu que van caient a fora, a la intempèrie i, dins de casa, unes voliaines de foc (guspires) s'enfilen xemeneia amunt (a voltes surten per la xemeneia i es troben, totes dues menes de voliaina, i es barregen sota el cel gris). És una paraula que només dir-la ja em fa estremir; de fred i de calidesa de la llar.

Enviat per Ramon Erra d'El camp de l'Erra

dengue

Quan era petit, era molt cançoner (q.v.) per menjar (ara també). La meva mare em deia: "Nen, no siguis dengue!". De gran vaig descobrir que el dengue és una malaltia tropical. No sé si la meva mare estava emprant un castellanisme (un dengue és com un escarafall); però ara, quan els meus germans se'n foten de mi em diuen "Dengue, que ets un dengue!"

Enviat per allau de The Daily Avalanche

cançoner/a

No sé perquè un adjectiu tan musical s'aplica a gent tant poc disposada a fer la feina. Però jo, que sóc cançoner per tantes coses, també sóc un melòman compulsiu.

Enviat per allau de The Daily Avalanche

facècia

Ho recordo de la meva àvia, "no m'expliquis més facècies". Històries exagerades, inventades, o distorsionades. Del llati "facetia" (facies o facere?). En castellà em trasllada directament a les "aventis" del Juan Marsé.

Enviat per Pratinsky de l'agulla, el paller i les ulleres

plaer

(v. esgarrifança) És com esgarrifança però sempre és més curt, ja es veu en la pròpia paraula.

Enviat per Jordi Carbonell de De Les Corts a Gràcia

esgarrifança

És una paraula que comença al dit gros del peu i s’acaba a la punta dels cabells, et recorre tot el cos.

Enviat per Jordi Carbonell de De Les Corts a Gràcia

arabogues

Quan Jaume I pujava la costera de Morella per primera vegada en la seua vida va conèixer el fenomen metereològic característic dels Ports, les arabogues. Tant li deuria marcar que ho dictà en la seua crònica. Les arabogues serien la mescla perfecta d'aigua, neu i vent en la seua corresponent dosi per fer fred, molt de fred. Més que altres coses, a dia d'avui les arabogues són un símbol d'unió de la porció de terra dels valencians freda i a estones gèlida. Quan se'ns demana alguna paraula típica de la zona que sone estranya a les seues orelles mal avesades sovint els amollem arabogues, per senzillament aterrar-los amb l'explicació.

Enviat per Dani Monfort d'El cadafal

esparpillar

De petita vaig perdre una arracada a l’hort i em vaig passar la tarda esparpillant les herbotes que creixien davall dels tarongers, més enllà dels rosers que ma mare i mon iaio cuidaven en complicitat. No la vaig poder trobar de cap manera. Esparpillar -segons el diccionari Alcover, que és el fruit d’un Déu omnipresent a qui no se li escapava res- significa també remoure una cosa esbullant-la, escampant-la, fent-la menys compacta. Quan vaig començar a treballar, lluny del poble i de les herbes, vaig aprofitar aquest verb per referir-me a l’acció que es fa amb els fulls abans de carregar la fotocopiadora. Les meves companyes de la feina diuen que tenim etiquetes per a tot al meu poble i, probablement, tenen bastant de raó.

Enviat per Teresa Tort

renadiu

Quan era petit, mon pare em va assenyalar unes mates i em va dir: "mira, mos ha eixit el favar de renadiu". Havia nascut de les llavors de l'any anterior, sense que ningú se'n cuidara. Fa poc vaig fer una escultura al meu poble per commemorar la Batalla d'Almansa. Hi vaig posar: 300 anys de renadiu, referit als tres-cents anys que la nostra llengua i la nostra cultura havien aconseguit sobreviure sense el conreu necessari. L'obra es diu "La pedra de Basset", i es pot visitar al palau del marqués de sant Josep d'Otos, al País Valencià.

Enviat per Joan Olivares

cadernera

el meu avi en tenia una, amb el cap tan vermell com les seves clavellines. Tres espècies ja extingides: les caderneres, els clavells, els avis.

Enviat per allau de The Daily Avalanche

farcell

A casa sempre hi havíen mocadors per fer farcells o fardells. Tots del mateix color: A quadrets, i de color marró, fosc, mig fosc, mig clar i clar. Quan anàvem al poble o de viatge de vacances, sempre portàvem els farcells plens de roba, o estris de cuina. No fa més de deu anys la meva mare encara feia el seu farcell per anar de vacances amb naltros a la platja. La meva àvia el portava al cap i jo me l'imaginava com una artista de circ.

Enviat per Roser de Chào ông Viêt Nam

mamar

Alletar. Manera natural d'alimentar els mamífers -les mamíferes- a les seues cries. Contacte íntim que no només proporciona aliment sino també calor, seguretat, afecte, coses totes necessàries per a poder créixer en salut. Moments de felicitat i plenitud tant per al fill que mama com per a la mare que li dona de mamar. Una de les experiències més gratificants que m'ha donat la vida i que aconselle que cap mare es perda. La seua etimologia deriva, de segur, de la simbiosi de les paraules MAre + estiMAR

Enviat per kirikú del bloc de kirikú