“Perdre l’oremus”.
No cal ni dir-ho, que la segona vocal del verb llatí es pronuncia oberta, improbablement oberta (clar que ves a saber…) a les terres de de Castelló. Sempre ha planat el misteri del grau d’enteniment que les masses de fidels, devots i saludats catòlics romans en tenien de la missa en la llengua sacra. Però, l’ús popular en feia dels misteris un territori quotidià; se n’apropiava dels seus sentits més alts per a convertir-los en gens místiques realitats. Com si diguerem la transubtansicació del verb, però a l’inrevés. D’això a convertir a algú una mica atrotinat en «l’axiamo » (ço és: un ecce-homo) només hi ha que un pas.
Enviat per Ferran Archilés. Castelló de la Plana-València
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
El rector del poble, quan el Concili Vaticà Segón, va començar a fer els sermons en valencià, deia que si el Papa volia que la gent entenguera alguna cosa no era el cas de passar del llatí al castellà...
Publica un comentari a l'entrada