Potser deu ser universal i intemporal la idea sobre la dualitat que percebem en allò que ens envolta: el bé i el mal, el dia i la nit, el blanc i el negre, el yin i el yang i totes les meitats complementàries d’una mateixa unitat. També el solà i l’obaga del nostre paisatge.
Recordo amb nitidesa el moment que vaig entendre què era l’obaga. Era un dia d’estiu al tros que tenien els meus oncles a la muntanya. Des de l’esplanada de davant la caseta, ma tia em mostrava la cara il·luminada del coster del solà, amb els ametllers carregats i els pins esplèndids tocant a la carena. Tombant-nos, ens quedava davant dels ulls l’altre vessant de la vall tancada i estreta: una paret ombrívola, amb matolls escarransits; l’esquena d’un altre solà que ens era invisible des de la nostra posició. Bonic i metafòric.
Enviat per Teresa Tort
condicions
Tothom hi pot participar, amb totes les paraules que vulga i quan vulga, envieu la paraula amb la definició a diccionariafectiu@gmail.com
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada